Educació social: Vocació i professió.

Una de les situacions poc desitjables és la d’estar-te dedicant a alguna cosa que tu, com a mínim en el teu interior, saps que no és la teva.

Exagerant una mica, com a mi m’agrada, podríem qualificar la situació com a catastròfica aquella en la que estem on sabem que no hem d’estar i restem presoners de la por al risc del canvi. La por a fer un pas cap endavant en la trobada amb un mateix, rendint-nos davant la rutinària i segura comoditat de quedar-nos en el que coneixem.

Especialment greu és quan aquesta situació es dona en professions de servei als altres, on en principi, la relació amb el receptor és asimètrica, com pot ser la medicina -amb totes les seves vessants-, la psicologia -o relacions d’ajuda en general- i l’educació -ja sigui formal, no formal o fins i tot informal-.

Jo recordo -i imagino que a la majoria li deu passar el mateix- com de positivament van influir en mi els pocs mestres vocacionals que vaig tenir en la meva infància i com de negativament -o amb sort de forma neutra- els que jo qualificaria de no vocacionals.

Si l’educació social no es duu a terme des de la vocació, les retribucions monetàries que es reben a final de mes no poden ser suficients per a compensar el desgast que s’haurà patit, el professional no aportarà el millor de si mateix i l’usuari, ja de per si castigat per la vida, seguirà sense sentir-se prou agombolat.

En canvi, si es practica des d’una situació propera a la vocació, és molt probable que entri en joc la dimensió afectiva, fins i tot amorosa amb als nois, noies o usuaris en general, i que, aquesta dimensió amorosa, no tan sols eviti l’anomenat desgast professional, sinó que a més compensi les sovint escasses retribucions econòmiques. A banda, per suposat, del màgic efecte que suposa pels usuaris el fet de sentir-se, com a mínim, un poc estimats.

O com ens diu de G. B. Shaw a Pygmalió  a través del personatge Eliza: “Per al professor Higgins jo seré sempre una florista perquè ell em tracta sempre com a una florista; però jo se que per a vostè puc ser una senyora, perquè vostè sempre m’ha tractat i em seguirà tractant com a una senyora.”

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joana
12.
Hola Toni,
El teu comentari és perfecte i la frase final de Pygmalió és la cirera del pastís.
Fem mirall a l'hora de relacionar-nos amb les persones.
Qui ens fa sentir senyora el considerem senyor/a per tant si valorem el que fa i viu cadascú tothom hi posa més interès, esforç, complicitat...

Un dia llegia que potser amb els anys no recordaríem els coneixements que ens havia ensenyat un mestre però el que segur que ens quedaria gravat a la memòria és com ens havia tractat.
És en això on es manifesta la part vocacional.

Tots podem tenir uns dies d'estrés o de desànim a la feina però actuem amb un mateix registre d'actuacions que és el que defineix si treballem per vocació.

Il.lusió pel que fem!!!

  • 0
  • 0
Ricard López
11.
Bé Toni, penso que poc puc afegir a la teva reflexió.
Potser modestament, des de la meva curta experiència que tu ben conèixes, nomès em queda recolçar l'aportació d'en Jaume Funes en relació a l'afecte; ja que probablement no sigui aquest terme i tot el que comporta per la persona necessitada en qualsevol àmbit, una capacitat amb la qual ens prodiguem en excés. Crec sincerament que malauradament moltes oportunitats per aquestes persones es perden per aquesta gran mancança, i això a dia d'avui és un fet imperdonable que cal tenir en compte des de la nostra professió.
  • 0
  • 0
Carles
10.

No pots tenir més raó, Toni, i paradoxalment, molts cops sentim parlar entre la diferència entre un "treballador" i un "professional" (lliçó pseudomoral que et regalen els "professionals"), però sovint obliden que hi ha "professionals" que poden fer molt més mal que un "treballador", ja que la vocació no s'aprén estudiant...

  • 0
  • 0
Natalia
9.
"L´obra més bella és la de ser útil al proïsme".
Sòfocles (dramaturg grec del s.v a.c)

Ya puedes dedicarte a ejercer la maternidad, de zapatero, de costurera, de limpiabotas, jardinero, de profesor, panadero, creando música,escribiendo libros, etc.
En mí opinión, lo esencial es como nos entregamos a aquello que estamos haciendo, si hay alegría, brillo, si sientes que hay un beneficio que no es unidireccional, enfocado únicamente en lo material y/o en uno mismo/a.
"Ese intentar ofrecer lo mejor de nosotros mismos, de corazón".

Gracias,
Natalia
  • 0
  • 0
Jaume Funes
8.

Gràcies Toni per recordar que tots som allò que un altre espera de nosaltres. Que, en el cas dels adolescents, significa trobar-se davant aquella persona adulta pròxima (interessada pels seus mons reals i virtuals) i positiva (tramet l'esperança que el seu futur pot ser diferent).
Com sovint diem i compartim: "Abans d'una relació educativa, cal una relació afectiva"

  • 0
  • 0

Comenta aquest article