Deixem-nos d’històries

La crisi de la Covid-19 ha despullat les ciutats i les ha deixat en roba interior, i ha fet aflorar el que ja sabíem o, si més no, intuíem. Els turistes han marxat, i els carrers, tot i estar molt més macos, també mostren la seva cara menys amable, aquella que s’intentava amagar perquè “fa lleig”. Parlo de les persones sense llar, aquelles que viuen i dormen a l’espai públic i que ara han esdevingut més visibles que mai.

Tant és així que en plena pandèmia s’articulen a gairebé totes les ciutats dispositius d’emergència perquè les persones que viuen al carrer tinguin un lloc segur on poder mantenir les mesures d’higiene i distància física necessàries i on poder protegir-se del virus o protegir dels altres si s’han contagiat.

Els mesos passen i anem canviant de fase. L’emergència va quedant enrere i ara ens trobem que les persones allotjades potser han de tornar al lloc d’on van venir, és a dir, al carrer. Emergència resolta, doncs? No, el sensellarisme no és cap emergència, no és una malaltia que es soluciona després d’un parell de mesos a un hospital. El sensellarisme és el resultat de la deficiència d’un sistema estructural feble. Un sistema que deixa al carrer a persones que fins i tot tenir una feina no es poden permetre llogar un pis o una habitació.

Un mercat de l’habitatge agressiu destinat a persones amb rendes de treball que estan per sobre de la realitat de molts i moltes. Un sistema defectuós que deixa enrere a milers de veïns i veïnes que es troben en situació irregular. Un sistema que no protegeix les dones que pateixen violència masclista o dones amb fills a càrrec. Un sistema on encara es posa en dubte una renda de caràcter universal. Un sistema pervertit on amb la pandèmia, els més rics han guanyat encara més, i els més pobres són encara més pobres.

Atendre el sensellarisme des de l’emergència ens porta a situacions de frustració, tant per les persones ateses com per les persones que dediquen les seves hores de feina a acompanyar-les. I a més no soluciona res. Com ja va apuntar fa molts anys el còmic George Carlin, el que necessiten les persones que no tenen casa, és una casa. No ens emboliquem. Per tant, invertim en recursos preventius que no deixin la gent al carrer i lluitem perquè aquells que ja es van quedar sense casa o mai n’han tingut, la tornin a tenir. I ja veurem com potser d’aquí a uns anys no necessitarem tants recursos emergencialistes.