Joventut, tresor diví

Ja fa temps que s’està acusant les persones joves de massa coses i, a més, s’estan estandarditzant alguns comentaris i paraules que no ajuden a poder-se establir de forma autònoma, segura i conscient per poder arribar a la vida adulta.

Qui no ha sentit paraules com “ni-ni”, amb la que es vol encabir a aquelles persones joves que ni estudien ni treballen, sense més? O la mal anomenada paraula “MENA” (“Menors no acompanyats”) per referir-se als joves que escapen de situacions de dificultat buscant oportunitats?

Frases com el proverbi italià que diu “Nens petits, mals de caps; nens grans, atac de cor” o la dita castellana “Juventud, divino tesoro” qualifiquen a les persones joves com “rebels sense causa”. I actualment se’ls acusa de ser el motiu dels rebrots, dels contagis i d’algunes situacions que poden tenir repercussions dolentes.

Totes aquestes afirmacions tenen diverses coses en comú. Per una banda, incorporen un nou sentit negatiu que atribueix a les persones joves unes conseqüències i alguns impactes que, generalment, la societat adulta considera que són nocius per al desenvolupament de la comunitat. Per exemple: no estar acompanyats, estar sols, sense la persona adulta que els vigila, o sense treballar ni estudiar, és a dir, sense voler fer res, aprofitant-se d’una situació determinada, saltant-se-se les normes establertes... Per altra banda, també tenen en comú que estan formulades des d’una visió adulta, que ja ha superat una etapa determinada i que es troba en situació de poder establir les normes, les accions, els valors i les actuacions que han de ser correctes per a tothom.

Però el meu dubte és: s’està preguntant als joves realment i de forma clara si comparteixen aquestes definicions de què se’ls acusa? Se’ls està tenint en compte? Com veuen la situació actual? A parer meu la resposta a aquestes preguntes és: no prou i no concretament.

Realment, és molt agosarat pensar que una persona jove no vol fer res, que no vol estudiar i no vol treballar, que no té expectatives de canvi, ni d’elles mateixes ni del seu entorn. Possiblement per això parlen a través de la queixa, a través del desafiament, perquè és l'única esquerda que se’ls hi ha deixat perquè ho facin.

Educativament, estan immersos en processos d’aprenentatge on, malauradament, no s’acaba de comptar amb la seva opinió. No es contemplen noves propostes que surtin des de les mateixes persones que estan en el procés d’aprendre. Laboralment, es troben davant d’ofertes insuficients, precarietat i oportunitats justes. Un mercat de treball que no els valora i que, fins i tot, a vegades no compta amb elles.
Socialment, encara se’ls considera com els futurs adults.

Podríem donar-los l’oportunitat de ser qui són, persones joves que necessiten algú que els acompanyi, no que els vigili; algú que els escolti, i no només que els avaluï; algú que compti amb ells, i no només com a mitjà.

Falten espais de debat, d’oportunitats i d’aposta per a unes persones que, sapiguen o no el que volen, puguin construir vides pròpies, autònomes i capaces. Entitats, instituts, administracions, deixem de construir el món només des de la mirada adulta i segur que tenim més idees.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francesc Cárdenas Barcelona
1.
Efectivament, no es compta amb l'opinió dels joves. Amb 14 anys, per exemple, una nena ja té criteri. De vegades fins i tot li amaguem coses, com el seu passat. Se'ls nega la realitat, i de vegades se'ls menteix perquè tot ho analitzem des de la nostra perspectiva d'adult. Se li creen buits en la seva vida i ja els omplirà quan tingui 18 anys, que ja és adulta i per tant no és competència de "protecció de menors".
Li demano poder comentar personalment tots aquests aspectes. Més informació a: eslamevafilla.cat
  • 2
  • 0

Comenta aquest article