Protegir des de la distància

El confinament viscut aquests darrers tres mesos és sinònim de repte de supervivència de famílies; poderoses, treballadores, monoparentals, avis i àvies sols, de persones en residències, persones sensesostre, dones i homes sols..., totes les persones. Diuen que els diners ajuden a viure bé, i solucionen moltes dificultats, però el confinament ha estat per a tothom. D’alguna manera o altra, durant tres mesos, les persones hem estat conscients de la fragilitat de la vida i la complexitat que pot arribar ser protegir la vida. Tothom ens hem convertit una mica TOC, per evitar el contagi.

El gran repte és que l’ésser humà s’ha adaptat a una manera de viure, de plantejar-se la vida d’una manera molt diferent, almenys aquests tres mesos. Però, precisament, parlant de família i la Covid-19, com hem treballat els equips multidisciplinaris de protecció a la infància en els darrers mesos, fent teletreball. Som un servei especialitzat essencial en el sistema social.

La pedagogia social té un gran què a dir en tot això. Acompanyar, empatitzar, crear vincles de confiança, estar present en l’ara i aquí amb les famílies, però sobretot prevenir i protegir als infants i adolescents de situacions de risc i inadequades per créixer de manera sana, forta, decidida i amb oportunitats.

Arran de la Covid-19, l’acompanyament, la prevenció i la protecció dels i de les professionals s’ha adaptat a una manera de fer diferent de l’habitual fins ara. Les famílies amb infants en situació d’alt risc, abans de la pandèmia, continuen sent-ho, fins i tot una mica més. La clau és la coordinació, més estreta que mai entre serveis, per abordar la situació familiar, en la distància. Realitzar coordinacions telemàticament ha ajudat a centrar la dificultat familiar en l’epicentre de la reunió. Les professionals socials sostraiem energia d’on sembla que no n’hi ha, per això ens aboquem pel món d’igualtat d’oportunitats.

El confinament ha destapat moltes situacions de desemparament infantil; el maltractament ha repuntat a mesura que el confinament avançava. Els infants i adolescents maltractats conviuen amb els seus maltractadors, tot el dia sense sortir de casa i dones maltractades amb infants convivint amb maltractadors. Situacions extremes i recursos desbordats, albergs sobre ocupats, centres d’urgència espontanis, escoles i esplais tancats. Coordinar necessitats des de la distància ha estat una tasca dificultosa, a vegades.

La creativitat pedagògica ha estat imprescindible per poder desenvolupar aquesta tasca. Detectar necessitats noves bàsiques, educatives, emocionals de l’infant, del pare, la mare, avis i àvies. La por al contagi ha estat una de les grans demandes a pal·liar. Al que abans podia ser una necessitat fonamental, anar a l’escola per exemple, ara posa en relleu la necessitat a menjar, dutxar-se o jugar dins de casa, amb els adults i donar resposta a totes les preguntes.

Donar solucions imaginatives, en l’estat d’alarma. La xarxa veïnal, a vegades, han estat imprescindible per fer d’ulls i mans als professionals que no vèiem o no escoltàvem. Veïns i veïnes ajudant a escanejar tasques escolars, imprimint deures d’adolescents. Treballadores familiars planificant tasques domèstiques amb els infants, amb la màxima intensitat, racionalitzant els horaris de consola, assegurant àpats bàsics, entre d’altres. Pedagogs i pedagogues realitzant videoconferències diàries o setmanals per ajudar infants o adolescents i progenitors en l’organització familiar. Mediar conflictes telemàticament, és tota una exposició d’habilitats de les famílies a una escolta activa i dels professionals a transmetre calma, alleugeriment, empoderant, des de la pantalla del mòbil.

Les tecnologies han ajudat a portar el confinament d’una manera més passatgera; les connexions ens han fet estar en llocs presents. Però en aquesta realitat, s’ha observat els extrems dels vèrtexs de les desigualtats—igualtats, connectat o desconnectat, estar o no estar. Una reivindicació de dècades. La solidaritat i generositat dels veïns i amics, les ajudes socials ha pal·liat la situació, però tot i això, no s’han arribat a compensar les situacions de desigualtats. Sobretot en situacions on els progenitors no estan o estan de manera inapropiada, els infants i els adolescents han patit emocionalment i psicològicament.

Tot i aquest canvi de paradigma laboral, les nostres pròpies famílies també han patit l’adaptació. El confinament ens ha deixat veure que som un servei essencial que necessitem obligatòriament estar present. El teletreball és possible, però també ha posat en relleu l’eliminació de les fronteres entre la vida professional i la vida personal. És com mesclar la vida adulta amb la vida infantil, l’aigua i l’oli. No és possible, ni sa per ningú. El teletreball no té horaris i tot és possible, genera un desgast emocional que al llarg del temps, després d’aquesta segona crisi en la mateixa generació, passarà factura.

En el moment que la crisi sanitària es vagi superant o el què el futur ens aporti, paral·lelament, la perspectiva social tornarà a agafar més visibilitat en el món. I, com ja sabem per experiència, en èpoques d’austeritat, tal com deien les companyes pedagogues el 2014, és necessari l’augment de recursos pedagògics per fer front a les desigualtats, l’aïllament social, el fracàs escolar i l’acompanyament, com el suport a les famílies. L’actitud dels professionals ha d’anar acompanyada d’una resposta d’inversió econòmica, adaptada a una segona crisi generacional.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article