La crisi ja era crisi abans de la Covid-19

La Covid-19 no ha canviat el món, l’ha agreujat. Deixem-nos estar de relegar la responsabilitat de la crisi. La crisi era i és estructural, econòmica, distributiva, però sobretot era i és una crisi social i comunitària.

El món no estava preparat per afrontar les conseqüències que es derivarien de l’aparició d’un nou virus. No hi havia prou recursos ni equipaments. I d’ençà de l’inici de l’estat d’alarma, la situació i el context s’han agreujat, fent aflorar i visibilitzant el que abans, mentre estàvem immerses en la inèrcia de la “vella normalitat”, ens era invisible.

Durant el confinament, han augmentat les desigualtats socials i la seva polarització. Les persones, abans de l’estat d’alarma decretat pel govern ja patien les desigualtats: pel fet de ser dona, trans, migrant, viure al carrer, utilitzar drogues... L’estat d’alarma i el confinament han sumat un element més que ha augmentat exponencialment l’exposició a la cruesa d’aquest contrast.

Aquelles persones que convivien amb l’ús i/o la dependència d’alguna substància, d’algun tractament i que vivien al carrer o en situacions de llar inadequades s’han trobat amb comunitats buides de ciutadans, d’institucions i de serveis on acudir.

A Barcelona, el forçós desplegament d’un housing first de campanya, temporal i d’urgència, per tractar de sostenir les persones que lluiten contra l’hostilitat i la precarietat del sistema, ha allotjat 600 persones de les més de 2.000 que ja ho estaven en albergs municipals i entitats socials. Al mateix temps, hem pogut conèixer, gràcies al recompte de la Fundació Arrels, que durant el confinament més de 1.200 persones continuen vivint al carrer. En aquesta resposta institucional també han sorgit respostes específiques per a les persones que conviuen amb l’ús de drogues i en situació de sensellar, algunes amb més èxit que d’altres, com l’equipament de reducció de danys, pioner, que està allotjant a persones amb addiccions a Barcelona, per en contra del truncat intent d’engegar un equipament amb les mateixes característiques al barri de La Mina de Sant Adrià del Besòs.

No podem silenciar més les veus invisibles al món trivial, elles també són veïnes de les nostres ciutats i han de tenir la possibilitat de decidir on viure, indiferentment de si utilitzen drogues, de si estan en una situació d’irregularitat administrativa, de si necessiten una llar no-mixta, de si exerceixen el treball sexual o de si conviuen amb un gos com a company de vida.

Què ens passa com a comunitat quan entre veïnes busquem al més feble per convertir-lo en boc expiatori en qui canalitzar el dolor patit i continuar perpetuant la submissió i la violència estructural?

Hem de transformar l’argument del #NotInMyBackYard (“No al meu pati del darrere”), que el darrer diumenge d’abril, en ple estat d’alarma, es va evidenciar en la irrupció d’una cinquantena de veïnes del barri de la Mina en un pavelló municipal, abans que l’endemà es convertís en un alberg temporal i d’urgència per allotjar-hi i atendre veïnes que utilitzen drogues i que no tenen sostre. Cal construir comunitats basades en el #SupportDontPunish (dona suport, no càstig), en què no ens neguem privilegis entre veïnes i lluitem per a l’exercici de l’accés universal d’un dret humà reconegut local i internacionalment, com és l’accés a un habitatge adequat i digne. I ho aconseguirem situant les persones que usen drogues al centre del diàleg, descriminalitzant-ne les circumstàncies en les quals viuen i aprofitant les seves experiències personals, així com aquelles experiències institucionals que evidencien que hi ha alternatives que funcionen i que tenen èxit per a les persones i les seves comunitats.

Hem de treballar per educar-nos en el canvi de paradigma que ens ha brindat l’actualitat, i entre totes les agents socials construir arguments comuns que s’allunyin de l’ortodòxia del #Damepaguita (recent campanya de la dreta espanyola contra la iniciativa de la renda mínima garantida) i s’encaminin cap a l’establiment de la justícia social on l’accessibilitat i la participació plena siguin fets i no una declaració d’intencions.

Però per descomptat, hem de treballar per resoldre la darrera qüestió: on aniran les veïnes allotjades als equipaments temporals quan acabi la resposta a l’estat d’alarma?