Els Stay Homas i la nova normalitat

Segurament la banda sonora del confinament ha estat a càrrec dels Stay Homas. Són els qui millor han sabut transmetre el que estem vivint com a societat. La impossibilitat de contacte físic primer i la distància social després ens ha obert a mirar d’una altra manera a nosaltres mateixos i als qui ens rodegen. Des de la seva terrassa, una guitarra i una galleda de fregar girada, han fet del seu confinament una barreja de bon rotllo i un cant, malgrat tot, a divertir-se i viure.

Tatarejo amb ells el tema ‘Volveré a empezar’... “Todo este tiempo me ha dado por pensar/que llegado el momento voy a vivir de verdad/ Lalara lalara lalara...”. Penso que de fet, les darreres setmanes, estem incorporant amb certa naturalitat la idea de tornar a començar a través de la instauració de la “nova normalitat”. Un oxímoron com ho són “mort vivent”, “tensa calma” o “silenci ensordidor”. La juxtaposició de dos conceptes que tenint significats contradictoris, busquen l'expressió d'una nova idea.

Però cal estar al cas perquè de la unió de dues paraules no sempre en surt una de nova. Cal preguntar-se sobre la legitimitat d'aquesta unió. El “mort vivent” és una criatura fantàstica que es genera amb la resurrecció d'un cadàver. La seva legitimitat estaria en el fet que es tracta d'una criatura nova, que té moviment però no vida. La “tensa calma” explica una situació aparentment normal però que amaga greus tensions. El “silenci ensordidor” expressa amb silenci tot allò que les paraules no poden dir. Ara bé, i la “nova normalitat”? Què aporta la “nova normalitat”? Explica quelcom nou o amaga més del mateix?

L'altre dia m'hi va fer pensar un article del professor Jose Garcia Molina on apunta que la normalitat difícilment pot ser nova perquè forma part del comú, dels costums. El normatiu i el normal van de la mà. Això no passa, però amb la novetat que en tot cas seria una normalitat per fer. Des d'aquesta perspectiva la “nova normalitat” podria buscar senzillament un nou relat per fer el mateix que abans però d'una altra manera. Perquè la nova normalitat no sigui més del mateix ha de poder crear les condicions per promoure canvis. Condicions que han de ser culturals, socials i econòmiques. Si no ho fem així, la nova normalitat pot semblar-se tant al que ja teníem que inclús pot ser pitjor.

La novetat seria un model econòmic que vetlli per les persones i no només pel rendiment. Una economia més justa, més democràtica i més sostenible. Però per a convertir-la en normalitat li cal una nova institucionalitat que acompanyi aquests canvis. Les economies transformadores fa temps que estan generant noves oportunitats de relació amb el treball i l'economia. Necessitem dotar-les de nous marcs institucionals que permetin consolidar aquestes experiències, que les facin sortir de la marginalitat. Això sí seria una nova normalitat.