La llibertat vigilada postpenitenciària: què en sabem realment?

La llibertat vigilada postpenitenciària (LLVPP) és una mesura de seguretat que imposa el jutge o tribunal a persones plenament responsables que han comès determinats delictes sobre els quals es determina un pronòstic de perillositat futura. Mesura per a ser complerta amb posterioritat a la pena de presó o passat el temps de suspensió d'aquesta.

S'imposen de manera obligatòria en els delictes de terrorisme i contra la llibertat i indemnitat sexuals i de manera potestativa en els delictes d'homicidi i les seves formes, i en els delictes de lesions en els casos de violència de gènere i violència domèstica, així com en els delictes de maltractament habitual.

Si bé és cert que el procediment pel qual s'imposa una llibertat vigilada postpenitenciària està determinat legalment, també ho és que existeixen nombrosos buits legals al respecte. La regulació legal és escassa. Aquesta falta de regulació ha comportat diferències notables pel que fa a l'aplicació de la mesura per part dels jutjats i tribunals. Un exemple seria la suspensió de les penes de presó, de manera que la persona no hagi d'ingressar a un centre penitenciari, imposant posteriorment una llibertat vigilada post penitenciària la qual hauria d'estar basada en la perillositat criminal de la persona.

Pel que fa a l'execució, cal destacar que pràcticament no trobem regulació al respecte. La llei no estableix cap disposició sobre els “agents de la llibertat vigilada” i tampoc existeix un reglament d'execució específic.

Així, a Catalunya, és el Servei de Mesures Penals Alternatives, que depèn del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, el que s'està encarregant de l'execució de les llibertats vigilades postpenitenciàries sempre que el contingut es trobi dins d'un dels següents supòsits: l'obligació de presentar-se periòdicament en el lloc que el jutge o tribunal estableixi, l'obligació de participar en programes formatius, laborals, culturals, d'educació sexual o uns altres similars i l'obligació de seguir tractament mèdic extern, o de sotmetre's a un control mèdic periòdic.

Els mateixos tècnics consideren la llibertat vigilada postpenitenciària com una mesura d'utilitat sempre que es tracti de casos en els quals realment existeixi perillositat de reincidència, es doti del contingut adequat per poder abordar els factors de risc preexistents en la persona penada i es tinguin els recursos adequats tot i que, lamentablement, aquests actualment no es tenen. I és que de manera generalitzada es posa de manifest la falta de recursos, formació i directrius.

En tractar-se d'una mesura relativament nova, no existeixen, de moment, serveis específics que donin resposta d'una forma exhaustiva a la necessitat que presenten aquestes persones. Per part del propi servei s'està treballant en el protocol marc però mancarà dotar de recursos on executar aquesta mesura. Per exemple, en el cas de persones penades per violència sexual contra els infants seria indispensable comptar amb recursos de tractament psicològic de caràcter terapèutic.

La llibertat vigilada postpenitenciària ha generat nombroses discussions doctrinals tant de fons com referents a la regulació legal d'aquesta. Així s'ha debatut, entre altres, sobre els objectius reals de la mesura, l'extinció de la responsabilitat penal quan aquesta s'imposa, la possible violació del principi non bis in idem, si ha de primar la seguretat o la llibertat de les persones, si és correcte presumir perillositat criminal només per la tipologia de delicte comès i reduir la possibilitat de la seva imposició als delictes contemplats expressament en el CP, si és correcte i coherent imposar una llibertat vigilada postpenitenciària en els casos de suspensió de la pena de presó i sobre les conseqüències i regulació que hauria de tenir l'incompliment.

Queda un llarg camí per tal d'aconseguir una aplicació judicial i execució correcta de la llibertat vigilada postpenitenciària. En la meva opinió, per començar, caldria una major regulació d'aquesta figura, coordinació entre les diferents àrees judicials, major formació tant dels agents judicials com dels tècnics d'execució i la dotació de recursos suficients (programes específics, més temps d'intervenció en cada cas, eines de valoració adequades...).

La voluntat dels tècnics d'execució és fer una intervenció profunda en cada un dels casos però el cert és que actualment no es tenen les eines suficients. La llibertat vigilada postpenitenciària s'imposa per delictes greus i la seva duració sol ser llarga, pel que és imprescindible que els tècnics rebin una formació específica al respecte i es creïn recursos de tractament especialitzats per tractar cada un dels àmbits delictius (terrorisme, delictes violents de caràcter sexual...). Fins i tot penso que podria ser adequat crear la figura de tècnic d'execució de llibertat vigilada postpenitenciària. Si bé aquest treball és intens i es fa dins la presó, fora no existeix aquest nivell d'especialització.

Tot i el que hem exposat, crec que cal anar cap a un sistema penal rehabilitador que aposti per la justícia restaurativa en lloc d'un sistema penal cada vegada més punitiu. La justícia restaurativa està validada i avaluada com a model eficient i eficaç i és més respectuosa amb els drets de les persones.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article