Desenvolupament... sostenible?

Em disposo a escriure el primer article d'opinió des que vaig començar a col·laborar amb la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i l'ambient està enrarit. Pel que sembla, Barcelona es troba en el preàmbul -no desitjat- d'un nou confinament per la Covid-19. Al capdavall la gentrificació ha pogut moure'ns del barri i per a mi és dia de preparar mudança (tant de bo no hi hagi confinament abans, Què faré si em quedo amb tot a la meitat i empaquetat?)...i la primera reflexió que ve al meu cap és la situació en la qual em trobo i l'escenari des d'on estic escrivint aquestes línies.

Com a persona originària d'un territori del “sud global” començar a col·laborar en el tercer sector ha portat amb si una sèrie de qüestions en els quals valdria la pena indagar:

La narrativa de la cooperació internacional es desenvolupa en gran manera al voltant dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Els ODS són 17 punts proposats per Nacions Unides i adoptats pels estats membres en 2015, base de l'Agenda 2030, i que plantegen un desenvolupament sostenible amb la promesa de no deixar a ningú enrere. La narrativa es construeix al voltant de les premisses que plantegen que el desenvolupament dels països (del sud global, per exemple) es durà a terme gràcies a aquesta cooperació, la mateixa que atendrà i permetrà, entre altres coses, reduir les causes del moviment migratori, i que marca sense cap dubte, un dels principals camins a seguir, perquè aquest desenvolupament sostenible sigui possible.

El passat 19 de juny, amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades, la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat CEAR (entitat col·laboradora de la CCAR) va presentar el seu informe anual Les persones refugiades a Espanya i a Europa; en ell, els números parlen d'una realitat més aviat diferent de la desitjada en l'agenda 2030 i del paradigma del desenvolupament sostenible: el 2019 hi ha més del doble de sol·licituds d'asil en l'Estat Espanyol que en 2018 (118.264) i gairebé hi ha 80 milions de persones desplaçades en el món, per causes com la defensa de la terra i el territori, les guerres, l’espoli i les violacions mediambientals, la qual cosa posa en evidència que, a cinc anys del desplegament de l’estratègia 2030, alguna cosa no està funcionant del tot bé.

El problema en molts dels territoris d'on provenen les persones que busquen refugi, és el “desenvolupament” en si mateix; mines en els territoris del nord llatinoamericà, extracció de recursos naturals en territoris africans, rescloses, hidroelèctriques... I si el problema fos un altre que no està necessàriament representat en aquests 17 punts? No serà que el model de desenvolupament que tenim assimilat és al seu torn causa i efecte del desplaçament forçat? I si ens fixem en l'espoli i lògica colonial que hi ha darrere?

Els factors que ocasionen conflictes aquí i allà estan interrelacionats per la seva naturalesa i per la lògica de poder que els ocasiona. La gentrificació d'un barri de Barcelona parteix en bona part, encara que salvant les distàncies, del mateix principi d'acaparament i cerca de rendiment financer costi el que costi, com per exemple el problema d'accés a l'aigua a Centreamèrica, on dit sigui de pas, alguna empresa de capital de l'Estat espanyol es troba involucrada.

Tenim davant nostre un repte enorme. Tenim el repte de desenvolupar estratègies, projectes i iniciatives plantejades des de la necessitat imperiosa d'aprendre primer, per a després acompanyar i compartir maneres de fer diferents, que des de la cura i el respecte pel diferent puguin buscar una realitat més pròxima a ser sostenible. Hem de mirar juntament amb les persones, pobles i territoris que es veuen principalment afectats per aquestes problemàtiques, com és la manera de poder construir una alternativa al model de desenvolupament no sostenible en el qual ens trobem immerses, per a somiar a penes amb un altre món diferent: un món on càpiguen molts mons.