Camí cap a l’autonomia del gos

La llibertat en qualsevol relació ve de la confiança i el respecte, així com el control ve de les pors i les inseguretats, entre altres aspectes. Perquè els gossos puguin satisfer les seves necessitats, les persones que conformen la seva família hem d'afavorir i fomentar totes les oportunitats perquè es puguin desenvolupar com a espècie, com a individus i com a animals gregaris i socials.

Els humans volem que els gossos es comportin bé, que ens facin cas, que es relacionin bé amb els altres gossos i les persones, però a la vegada tenim aquest excés d'antropomorfisme, en què volem que tot es faci de manera humana, sense parar-nos a pensar en què és el que necessita el nostre company per poder sentir-se el més ple i bé possible. Si, a més, a l'equació hi afegim inseguretats humanes, falta de coneixement, creences errònies, falta d'una actitud empàtica, les nostres angoixes projectades en el gos —perquè volem les solucions ràpides i vivim en la immediatesa i la rapidesa, i els gossos no s'escapen d'això—, llavors tenim els ingredients necessaris perquè els gossos tinguin dificultats de comportament, de desenvolupament i de relació.

Llavors us preguntareu... i què hem de fer? Doncs la resposta és iniciar el camí cap a l'autonomia del gos, perquè ell tingui una vida el més plena possible com a gos, que es veurà reflectit en una millor convivència amb la família. Tindrà més seguretat i confiança en si mateix en cadascun dels aspectes de la seva vida, com, per exemple, anar pel carrer, i anirà desenvolupant i integrant més eines i capacitats per relacionar-se amb els seus iguals.

Això només ho podem fer si anem construint i creant una relació de respecte i confiança, a través de la qual i arribat al moment, els hi anem traslladant la responsabilitat de poder anar adquirint i desenvolupant les seves capacitats i potencialitats, mitjançant les seves pròpies experiències. Per poder facilitar aquest procés, és imprescindible que tinguin llibertat, llibertat de ser gossos i desenvolupar-se com a gossos. I, a vegades, anar a un bon professional que ens acompanyi en aquest meravellós camí cap a l'autonomia del nostre company.

Generalment, en la relació amb els nostres gossos, tenim un excés de paternalisme i assistencialisme que no els ajuda a créixer i els limita en les seves capacitats, aprenentatges, habilitats, experiències... Sense adonar-nos, els empenyem a què siguin “gossos bombolla”, que han de dependre del que nosaltres volem, fins al punt de no poder anar a saludar i conèixer un altre gos. Per no esmentar les ordres, l'obediència que tenim tan interioritzada en la nostra relació amb els gossos, i a la qual socialment li hem donat un paper massa important i rellevant en la vida diària del gos, fins a arribar a tal punt que creiem que li hem de dir què ha de fer en cada moment, com si no tinguessin cervell i capacitat de sobres per desenvolupar-se en la immensa majoria de les situacions del dia a dia (sempre amb un bon acompanyament previ).

Ho tenim tan integrat en la nostra cultura que, fins i tot, en el món educatiu està molt arrelat que els gossos depenen constantment de les persones per a qualsevol acció en la seva vida diària. I no, no és així, ja que els gossos, com a mamífers i com a espècie, i també degut al procés de domesticació, han desenvolupat un gran potencial per poder conviure en societats humanes i poder establir les seves comunitats i grups familiars en total sinergia i harmonia amb les humanes (però d'això ja en parlarem en un altre article) i, sobretot en la convivència diària amb humans, i formant part del seu nucli familiar i del conjunt de la societat. Els gossos tenen molt de potencial, només els hi hem de reconèixer i ajudar-los a desenvolupar-lo en la societat del S. XXI.

Fa que vivim amb els gossos aproximadament uns 36.000 anys i encara no hem après d'ells el que ells sí que han après de nosaltres. Moltes vegades per donar resposta a les dificultats del nostre gos, el que fem és inventar i dissenyar, per exemple, diverses activitats esportives, que molt sovint són potenciadores del mal que volem apaivagar i solucionar, quan realment la resposta la tenim davant: no és altra que la de donar resposta a les necessitats dels gossos d'una forma natural per a ells.

Hem de ser plenament conscients que no hi ha drecera en el camí cap a l'autonomia dels gossos. Només hi ha un camí: establir una relació sana, saludable, de confiança i respecte. En aquest camí, no hi tenen cabuda les relacions de poder, ni tampoc l'excés de paternalisme, ni el narcisisme i egocentrisme humà projectats en el gos mitjançant activitats esportives d'habilitats de circ, creences arcaiques com la dominància, per no mencionar l'aplicació de les "eines de tortura", com els collars de punxes o d'ofec, que s’emparen en la teoria obsoleta del líder i d'una part del conductisme.

L'autonomia dona felicitat i seguretat sempre que el camí es faci amb el cor i amb el cap.