Operació jove 2020-2021

Com que sembla que les coses no han millorat prou de cara al curs vinent, ens encaminem cap a la necessitat de pensar i planificar un nou curs amb incertesa i desconeixement, amb l’obligació de tenir sempre un pla B, un pla C i potser algun més. A hores d'ara, els professionals de les UEC, dels programes que afavoreixen la inserció laboral dels joves, els orientadors i les orientadores de les persones joves, els i les docents dels PFI, entre d'altres, ja tenen pensades estratègies per poder portar a terme un seguit de mesures que els permetin desenvolupar el curs de forma normalitzada, esperant que la situació sanitària no empitjori.

Però, tot i que la situació pot millorar, i potser tornem a una situació similar a la d'abans del passat mes de març, què els espera a aquests i aquestes joves que han viscut situacions d'autèntica dificultat per poder seguir amb allò que estaven fent? Què els espera als i a les joves que estaven intentant entrar en un mercat laboral que en moltes ocasions no aposta per ells i han vist truncades les seves expectatives? Realment s'està pensant a poder aportar solucions a problemes que ja teníem?

Crec que no del tot i que, encara que hi hagi programes que aposten per ells i elles, queda molt per fer. En un país on l'atur juvenil està per sobre del 40%, i any rere any no millora, puc afirmar que no s'estan fent prou coses com perquè aquesta situació es reverteixi.

Podem construir una societat que es basa en què les persones, des de l’inici, no puguin desenvolupar les seves motivacions i ocupin, en la majoria de casos, els llocs de treball que queden disponibles, en moltes ocasions en precari? La veritat és que crec que avançarem més pensant com millorar aquesta tendència i reduint els contextos en què les persones joves queden en un segon lloc. Com ja he dit en altres ocasions, ara és l’hora.

Aquests dies he tingut l'oportunitat de llegir i, fins i tot, de fer propostes en alguns plans de xoc contra el coronavirus, plans que pretenen aconseguir el retorn a situacions anteriors a la pandèmia i, veritablement, crec que són un error. Els plans actuals haurien d'estar encaminats a millorar la situació en la qual ens trobem, a aprofitar que la situació és complexa per fer-nos més fortes, més autònomes, amb més possibilitats i amb major capacitat de futur, especialment pensant en els més joves. En definitiva, aprofitar perquè el context actual els permeti afrontar itineraris personals i vitals esperançadors.

Però, malauradament, en aquests plans de xoc gairebé no hi ha accions que els afectin, i les que hi apareixen només volen que tot segueixi igual. Algunes de les propostes en un d'aquests plans es van fer a través de l'entitat de la qual formo part i van ser descartades perquè afectaven aspectes estructurals.

Actualment, necessitem fer programes de llarga durada, apostes de consens polític i econòmic que permetin als i les joves afrontar les motivacions, les formacions, els estudis, els aprenentatges, els tastets laborals, sense por i amb seguretat. Calen programes integrals i interdepartamentals que vetllin per apropar a totes les persones joves oportunitats i possibilitats, sense deixar a ningú enrere, ni per diners, ni per capacitats.

Caldrien pressupostos a la majoria de Departaments i regidories amb dedicacions més grans a aquests programes, de manera que la suma de tots ells permeti tenir prou dotació econòmica per elaborar aquests programes. Perquè amb programes que comptin amb Educació, Treball i Promoció Econòmica, Habitatge, Salut, Cultura, Justícia, Afers socials... aconseguirem un impacte molt més gran que l'actual.

Necessitem una societat amb joves que tinguin diversitat en els camins a triar i en les opcions a gaudir, perquè només així aconseguirem augmentar les seves possibilitats al mercat laboral actual i aconseguirem persones emprenedores i disposades a fer reals les seves idees; perquè quan algú sent que la xarxa està posada, camina per la corda amb més seguretat. Tensem les cordes, posem les xarxes.