El nostre confinament a serveis socials

Fa més de cinc mesos que el país està vivint una realitat completament nova i inesperada provocada per un virus que ha sigut devastador per a milers de persones i famílies. El futur no deixa de ser incert, però el que sí que sabem és que els serveis socials hem estat i continuarem treballant en l’atenció a les persones i famílies més vulnerables en condicions mínimes. Els professionals dels serveis socials bàsics han tirat d’enginy per donar resposta a les demandes rebudes.

Però aquesta pandèmia també ha destapat la situació en què es troben els serveis socials bàsics, col·lapsats des de fa anys arran, entre altres motius, dels efectes ocasionats per l’última crisi econòmica, uns pressupostos insuficients, manca d’inversió de recursos en l’atenció social, manca de contractació de personal, sumat a les contínues privatitzacions de serveis fonamentals en l’àmbit de l'atenció a la gent gran, a la infància i l’adolescència, a les persones amb discapacitat... I tot això malgrat ser considerat com un pilar fonamental en l’Estat del Benestar!

Els serveis socials bàsics són la principal porta d’entrada al sistema, i han vist incrementar exponencialment les demandes d’atenció i intervenció de moltes famílies que no havien estat ateses mai per aquests serveis, però que s’han vist obligades a recórrer-hi, atès la seva situació de necessitat, sobrevinguda en molts casos.

Així mateix, han quedat al descobert altres problemes no menys importants, com són: la situació de vulnerabilitat en la qual vivien persones i famílies, les quals es mantenien econòmicament realitzant treballs temporals, per hores o sense contracte, on aquesta precarietat laboral i econòmica s’ha vist agreujada durant l’estat d’alarma.

Malgrat la implementació de la Renda Garantida de la Ciutadania el 2017, que va permetre que moltes persones i unitats familiars tinguessin accés a la prestació i, per tant, comptar amb uns ingressos mínims, avui dia continua sent insuficient la cobertura de necessitats en perfils de població molt vulnerables, als quals la ciutadania no en té dret a la prestació.

L’especulació en matèria d’habitatge, fruit d’un mercat neoliberal, agreuja diàriament la situació de les famílies, les quals, tot i comptar amb ingressos econòmics (per activitat laboral o per prestació garantida), no poden assumir la despesa que comporta un habitatge.

És paradoxal que famílies amb prou ingressos per assumir el pagament d’un pis de lloguer no hi tinguin accés per les condicions tan restrictives que s’estan imposant en el mercat, com és el cas d’una ciutat com Tarragona, on l’augment de l’oferta de lloguer de pisos turístics o la compra de pisos per part de grans tenidors, està condemnant a moltes persones i famílies a compartir o rellogar habitacions, i en el pitjor dels casos, a viure al carrer.

Necessitem polítiques públiques d’habitatge que donin una resposta àgil a les persones en situació de vulnerabilitat habitacional, ja que durant els últims mesos s’ha comprovat que són completament insuficients o inexistents perquè només s’ha donat resposta des de l’emergència puntual, quan el problema sempre ha estat estructural.

No n’hi ha prou amb pisos d’emergència: manquen habitatges de lloguer social accessible, considerant l’habitatge com a bé de primera necessitat, tal com es recull a la Carta Magna en el seu article 47 en matèria d’habitatge —i que s’està incomplint sistemàticament—: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”.

La desigualtat social i econòmica que existeix actualment ha estat, també, un hàndicap per a les famílies per operar amb l’administració pública: sense accés a Internet, o que ni tan sols tenen els equips informàtics que es requereixen o coneixement per operar amb l’Administració pública.

Els serveis socials bàsics han estat durant tot aquest temps acompanyant i oferint suport d’informació i gestió a totes aquelles famílies que han necessitat la tramitació de recursos i prestacions d’altres Departaments com habitatge, educació, lleure, ocupació..., la qual cosa ha suposat un sobreesforç per part de tot l’equip de serveis socials.

La coordinació entre departaments de l’administració és bàsica i necessària, però els serveis socials no ens podem convertir en equips de suport d’altres Departaments, per la manca de personal d’aquests o per les dificultats d’adequació en la nova situació.

Que l’experiència dels últims mesos ens serveixi als professionals dels serveis socials per tenir reflexionar sobre la professió, on compartir informació, donar suport i acompanyar les persones continuï formant part de les funcions que es duen a terme en el nostre dia a dia.

L’experiència generada i compartida entre equips és coneixement social: “La solidaritat que és dona és solidaritat que creix; el coneixement que es lliura és coneixement que s’estén” (Max-Neff-1994). És un valor afegit amb el qual comptem i que cal posar sobre la taula, per la qual cosa és indispensable que els responsables dels serveis socials permetin espais tècnics, per tal de generar bones pràctiques en l’atenció i intervenció social.

Tot i això, els serveis socials bàsics s’han anat adaptant en temps rècord a les noves demandes i necessitats detectades, però també a les ja existents, reestructurant serveis i recursos propis per atendre situacions de gran vulnerabilitat. Ara falta que les Administracions estiguin a l’altura facilitant recursos i fomentant la participació dels professionals dels Serveis socials bàsics en la reconstrucció social, ja que els canvis els haurem d’afrontar de forma coordinada i interdepartamental.

No sols cal adaptar-nos a la nova situació, sinó, també i ara, convertir-la en una oportunitat per perfilar els nous serveis socials postpandèmia. “La intervenció social s’ha de reconèixer com un dret més, i s’ha d’acompanyar l’accés als recursos i serveis que per dret corresponguin a la persona. S’ha de centrar en les persones i no en les prestacions” (Situació dels serveis socials bàsics des de la perspectiva del treball social. Diputació de Barcelona. Col·lecció EINES núm. 14).