L'educació social com a eina revolucionària

Al llarg de la història, l'educació ha anat cobrant major importància. Des de l'escola dels Germans Cristians a l'escola Lancasteriana sorgida a Gran Bretanya i alliberada del pes de l'Església sobre l'educació. Mètodes d'ensenyament de masses per a formar a les classes menys privilegiades, mà d'obra per a les fàbriques que anaven apareixent segons avançava la Revolució Industrial.

Després de la Segona Guerra Mundial, i obrint-se camí la instauració dels sistemes democràtics, l'educació es torna de màxima importància per als governs, que veuen en ella l'oportunitat de formar a ciutadans lliures i responsables.

Però, sent justos, no hem d'oblidar-nos de l'Escola Única socialista, que va tenir el seu auge a l'inici dels anys 20 del passat segle. L'Escola Única, juntament amb el treball i la naturalesa, posava el seu focus en la societat, en l'individu com ser social, en el seu famós mètode de complexos i el materialisme històric de Marx, on es tractava l'estat de la qüestió de la societat. Una escola que fugia de l'adoctrinament recorrent a la pedagogia col·lectiva antiautoritària amb forts vincles amb la pedagogia que defensava Dewey i que promulgava el fet que l'escola ha d'aproximar-se a les relacions humanes no sols dins d'aquesta sinó que també fora d'aquesta.

La importància de l'educació en qualsevol estat democràtic no és fútil. Assistim al fet que a Espanya, en la seva curta història democràtica, han conformat govern sis presidents diferents, des de Suárez fins a Sánchez, i cadascun d'ells ha fet la seva corresponent reforma de l'educació, la qual cosa evidencia el pes i la importància d'aquesta. Però cap d'ells ha estat prou valent per a despullar a l'educació del pes de la ideologia i dur a terme una reforma integral: una revolució educativa.

Per a dur a terme la revolució educativa, la inversió en educació no ha de quedar-se en una inversió per sota del 4% del PIB, un dels més baixos d'Europa. Prenem com a exemple a Portugal, amb una inversió del 5% del seu PIB, dotant d'inversió a l'escola pública i reduint-ne en la concertada, i aconseguint, en 30 anys, convertir-se en un exemple per a Europa.

L'escola ha de comptar amb un esquema organitzatiu en una tríada: coneixements, desenvolupament personal i individual i el desenvolupament social. Tots ells importants per igual. Fins ara, el mestre i el professor s'ocupen del primer, del segon s'ocupa el departament d'orientació, però quan arribem al desenvolupament social trobem un buit al qual cap dels sis governs de la democràcia espanyola ha sabut donar resposta i on la solució es diu educació social, amb els seus corresponents professionals. Una carrera universitària amb prop de 30 anys d'història al nostre país i amb grans resultats en algunes Comunitats Autònomes.

Els professionals de l'educació social, com a referents de la intervenció socioeducativa, tenim el deure professional d'inculcar el pensament crític i la defensa dels drets i llibertats. Això comporta eliminar l'adoctrinament, ajudant les persones a convertir-se en éssers responsables, demòcrates no de la dictadura democràtica, sinó d'una democràcia sense imposicions. Éssers crítics amb les
injustícies encara que tinguin rang de llei.

Persones generoses, sense egos, que lluiten pel benestar general i no pels seus propis privilegis. Els que obliden les lluites sectorials i comencen a parlar d'unió de lluites. Aquestes lluites que recorden als anys 90 amb les vagues mineres asturianes, on els mateixos estudiants s'unien sense condicions defensant el pa d'ells, el de la nostra classe.

Els educadors i educadores socials hem de ser els professionals encarregats de reforçar la història que des de l'educació formal s’imparteix a càrrec de mestres i docents, per fer-la també socioeducativa. Perquè la història marca un abans i un després que les noves generacions no poden obstinar-se a oblidar per molt que no les hagin viscut, cobrant importància els drets reeixits a costa de sang, suor i llàgrimes.

L'educació social escolar és una forta eina revolucionària de canvi de paradigma educatiu per a complementar a l'individu en totes les seves dimensions, i per descomptat, com a éssers socials que som, és impensable no tenir-la en compte per evitar desigualtats i problemàtiques a les quals s’enfronta l'escola sense poder donar respostes a temps. L'escola pública necessita inversió i nous professionals, però sobretot necessita una veritable revolució.