Quines cues!

A primera hora del dia miro des de la finestra del despatx situat a la primera planta i veig una cua de gent que arriba fins a la Ronda de Dalt. Persones soles esperant entrar per esmorzar, dutxar-se i alguna cosa més que encara se m'escapa. Penso en quina sensació em produeix mirar-les. Quina imatge, sembla l'apocalipsi!

Fa uns anys pensava molt en què dirien els veïns, i que tant enrenou i desordre a l'espai públic -que no t'esperis en aquest portal, que no beguis aquí davant, que et facis el porro a la placeta de més enllà...- donava mala imatge. Si una rodanxa de mortadel·la de l'esmorzar anava a parar a la porteria de davant ja em semblava que sortiria algun ciutadà enfurismat buscant culpables.

Per sort ara ja no penso així: la sensació que tinc és de no voler amagar més la pobresa, és de contribuir a la justícia social i visibilitzar-la. Si cau la mortadel·la, doncs cau i ja està. És el que hi ha i tothom n'hem de ser conscients. Cues quilomètriques, persones brutes, persones netes, dones víctimes de violència i alguns crits perquè algú s'ha colat; però és la realitat, i la realitat no s'ha d'amagar sota la catifa. No són cues massa diferents que les que fem a alguns supermercats per accedir a aliments. La diferència rau en el fet que nosaltres els podem pagar. I probablement això ens fa sentir diferents. No ens “miren” tan malament, som “més agradables de veure”, no distorsionem la bellesa de la ciutat.

A mig matí ve la farmacèutica del barri a portar la factura mensual dels medicaments, i m'espeta:

- Ara ateneu a molta més gent que abans, no? Veig moltes cares noves, i unes cueeees...

-Ostres Dunia, la veritat és que atenem aproximadament un 30% més de persones que abans, però el “problema” és que ara no els tenim amagats. Ara han d'esperar fora de tot arreu i clar, la sensació en veure'ls és més impactant. És com si amb la pandèmia s'haguessin posat a primera línia totes les deficiències del sistema. Abans giràvem la cara, ara ja no ho podem fer. Són allà, davant nostre. Som allà, davant vostre.

A la tarda, després d'atendre trucades i contestar correus de persones que estan a punt de quedar-se al carrer (la majoria dones, i amb fills) i de professionals preguntant pel nostre programa de pisos, em retorna la imatge del matí; cavil·lo, i em dic a mi mateix:

-Cues de la gana? Cues de la fam? NO. Són cues d'un sistema fracassat a punt de dessagnar-se. Aquest postcapitalisme tardà i ultraindividualista està a punt de petar. Si és que no s'aguanta per enlloc. Ja ho deien els REM: It's the end of the world as we know it.

Al vespre, arribant a casa esgotat (cosa estranya si treballes a “lo social” oi?), i havent passat per davant del “súper” del carrer Bailèn on hi ha una cua que arriba dues cantonades enllà, encara tinc temps de petar la xerrada amb la meva companya i posar-nos al dia. Tot seguit em poso a cercar per internet teories higienistes, neohigienistes, etc.; però en un atac d'humilitat penso: ostres Roger, potser queda una mica pedant, ja que tu no has estudiat això, i es notarà. Deixem que les lectores facin la cerca i investiguin si volen. Millor així.

En definitiva, el tema seria que s'ha de netejar el carrer de pobres perquè dona mala imatge. Que la societat està malalta? Doncs amaguem i foragitem tot el que no interessa, tots els símptomes. En el nostre àmbit, seria alguna cosa semblant a “traieu-me els pobres de la vista, que em molesten, i així la pobresa no existirà”.

A la nit, després de sopar un gaspatxo fresquet i una copeta de vi blanc, recordo aquelles cues que veia per televisió, ja fa uns anys, d'aspirants a entrar al reality show Operación Triunfo; allò que en deien “las audiciones”, o quelcom així. Eren brutals i un descontrol; gent cridant, cantant, fent xivarri, vestits estrafolaris (i persones brutes, persones netes, dones víctimes de violència, i alguns crits perquè algú s'ha colat), plors atacs de pànic... Uff, gran quantitat de persones fent cua, quina imatge... (o potser no).

Que sí, que cues n'hi havia, n'hi ha i n'hi haurà a tot arreu. Però si canviem la mirada i reflexionem una micona, veurem que no estem tant lluny de ser a una o a l'altra.

A la matinada

I quan em vaig despertar, la cua (del dinosaure) encara hi era.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article