Política i tècnica en relació és governar

És un lloc comú persistir en una dicotomia entre el món de la política i el de la gestió tècnica i organitzativa pròpia de l'administració pública (els àmbits pròpiament tècnics i les posicions de direcció executiva). En l'espai de la política recaurien les visions de futur, les propostes programàtiques i el discurs interpretatiu de la realitat; en el camp de la tècnica, hi trobaríem la manera professional –sistematitzada– d'assolir les fites programàtiques mitjançant la mobilització de recursos organitzatius, econòmics, disponibilitats legals i coneixement tècnic a l'abast. La política se centraria en el què; la tècnica en el com. Les posicions directives professionals (que també són una qualitat tècnica) exerceixen de ròtula entre l'impuls de l'acció de govern i la seva traducció operativa, tècnicament sistematitzada (el plans socials de contingència en context de pandèmia, per exemple) i administrativament desenvolupada (el procés burocràtic i relacional que desencadena les polítiques públiques). Però cal prendre atenció que tota aquesta dinàmica està impregnada de valors; que en realitat els mons polític i tècnic han de compartir un marc de confiança que garanteixi l'efectivitat que es reclama de l'administració pública i, en conseqüència, preservi el reconeixement de legitimitat de les institucions democràtiques.

Per aquest motiu, prendre l'opció i tenir l'oportunitat de governar comporta superar la llegenda de la separació exhaustiva dels mons polític i tècnic en la presa de decisions. Ni és de rebut la creença que la política té plena autonomia decisional, ni és honesta l'actitud tècnica de traslladar acríticament una decisió a qui governa. En el procés de govern el què (polític) i el com (tècnic) conformen una sola dinàmica fruit de la interacció entre els objectius polítics, la lògica administrativa, l'expertesa professional i la relació democràtica amb la ciutadania. Les polítiques públiques són el marc d'actuació on conflueixen aquest conjunt d'interaccions; on s'assignen recursos públics i s'impulsen oportunitats de desenvolupament seguint, idealment, pautes de gestió regides pels valors de l'eficiència, la transparència, la participació i la negociació públiques, i l'avaluació de l'eficàcia (l'impacte social i territorial) de les accions executades.

És per això que el primer punt de l'ordre del dia de qui governa és prendre decisions polítiques considerant sempre les condicions de possibilitat d'assolir-les, la qual cosa comporta aprendre a escoltar els equips tècnics, a adoptar una actitud oberta, receptora i empàtica respecte de l'entorn organitzatiu. D'altra banda, cal enterrar definitivament l'imaginari del tècnic “neutre”, expressat en la creença que l'expertesa tècnica i el conjunt de la gestió pública ha de desenvolupar-se lluny de valors amb connotacions polítiques. Com podria ser això en democràcia? Ben al contrari: és bàsic que els tècnics formulin opinions en el marc de la presa de decisions, tant pel que fa als objectius que pretenen assolir, com, per descomptat, al propi procés de treball que els ha de possibilitar. Fixem-nos en el detall que sovintegen posicions tècniques que transmuten en decisions polítiques que corregeixen posicions programàtiques prèvies, sigui perquè es comprova la impossibilitat pràctica de la posició política inicial, o bé perquè des de l'àmbit tècnic s'obre una oportunitat de millora o d'acció política nova.

En resum, la funció política és governar un territori mitjançant el mecanisme de l'administració pública. El cos tècnic (expert en matèries, especialitzat en direcció executiva) controla el procés de treball que desencadena l'acció de govern a partir de la mobilització de recursos cognitius, materials i humans. Política i tècnica conflueixen operativament en la configuració, planificació i desplegament de polítiques públiques. Aquesta interacció és a la base de la presa de decisions polítiques i la direcció que prenguin depèn de judicis de valor polítics i de les condicions de possibilitats organitzatives, tècniques,  econòmiques i relacionals per dur-les a terme. Raó per la qual no existeix l'autonomia política pura ni els procediments tècnics neutres.