Un mínim per viure que no arriba

L'Ingrés Mínim Vital havia de ser un salvavides i ha resultat ser un flotador que s'ha d'inflar mentre t'ofegues. I que, de fet, a moltes persones els han dit que ni ho provin, que els ha arribat punxat. Punxat per no tenir la situació administrativa regularitzada -una missió d'anys, sota la perversitat de la llei d'estrangeria. Punxat per no fer tres anys que vius fora de la llar familiar -com si la precarització del mercat laboral i l'especulació immobiliària, políticament blindades, no condicionessin les trajectòries vitals. Punxat perquè, si bé legalment consta que reps una pensió alimentària, el pare dels teus fills no te l'està pagant i, tanmateix, aquells diners fan constar que sobrepasses el llindar màxim per agafar-te al flotador.

L'accés a l'Ingrés Mínim Vital queda punxat per múltiples circumstàncies, tan diverses com reals, que no encaixen en algun dels  nombrosos i rígids requisits estipulats per aconseguir el que fou presentat com a salvavides enmig la marejada econòmica i que, tanmateix, està suposant un ingredient més en les receptes de política social de sempre. Les rendes condicionades exclouen molta de la gent que més les necessita i subordinen les persones a la burocràcia. Ho veiem, malauradament, un cop més.

Un mínim per viure, segons el considera el Govern de l'Estat, però, d'entrada, ha deixat fora desenes de milers de persones. Regularització ja, hem respost en massa des d'espais antiracistes i feministes.

Pel que fa a la part de població que el Govern de l'Estat sí escollia socórrer davant la urgència, trobem que encara sobreviu en una emergència quotidiana. De les 750.000 sol·licituds presentades per accedir a l'ingrés mínim vital, només 33.000, segons dades actualitzades i denunciades per UGT, hi podrà tenir accés. Un 99% de les persones que l'han tramitat no hi compten avui dia. Vistes les xifres de l'escàs impacte en la vida de les persones, resulta pel cap baix agosarat mantenir que aquesta nova prestació suposa
una resposta a la crisi en què es troben àmplies capes de la població i en què la feminització de la pobresa es dispara. La prèvia fragilitat de les dones, encara més les migrades, les racialitzades i les trans, davant el mercat de treball s'amplia.

A Fundació Surt, des del juliol, hem donat suport a una seixantena de persones a tramitar l'Ingrés Mínim Vital. Per ara, han obtingut silenci com a resposta de l'Administració. Amb la preocupació que, si passat tres mesos es manté el silenci administratiu, suposarà de facto un rebuig de la sol·licitud. I mentrestant, trobem com s'acumulen per a tantes i tantes dones les setmanes, i els mesos, sense comptar amb un mínim per viure. L'angoixa es multiplica quan tenen criatures i familiars a càrrec. Són la gran majoria de les que acompanyem.

Tampoc és secundària la barrera que el tràmit per se suposa. Ni tothom té els coneixements ni els recursos per tramitar la prestació ni tampoc el temps per aturar-se a fer-ho. De mitjana, les voluntàries que estan acompanyant les dones que han acudit a Surt per tramitar l'Ingrés Mínim Vital tarden tres quarts d'hora en completar la sol·licitud. Això, tenint-ho per la mà.

En una societat tan monetitzada i en crisi constant, com és la societat capitalista, cal situar al capdamunt de l'agenda política el fet de garantir una renda suficient per viure, perquè de l'autonomia econòmica en depenen drets bàsics, oportunitats de desenvolupament i, especialment en el cas de les dones, una reducció de l'exposició a violències.

En l'agenda social, ja hi està, al capdamunt. El que plantegem és una renda que sens dubte, supera quantitativament i qualitativament el que s'ha anomenat mínim vital en aquesta ocasió i que no ho és. No ho és en ciutats en què el preu de l'habitatge és una font de riquesa per a uns quants. Regular el preu de l'habitatge com a bé bàsic és urgent des de fa massa.

Amb el patiment i l'abandonament institucional en què es troben milers de persones, les que esperen l'Ingrés Mínim Vital i altres subsidis que no arriben, com l'establert per a les treballadores de la llar i les cures -també excloent de bona part d'elles, en un sector amb alta informalitat laboral- i també les que ni tan sols hi han pogut optar, acumulem encara més motius per defensar l'establiment d'una renda bàsica incondicional, de la mà d'una fiscalitat justa per dotar-la econòmicament.

Que la crisi la pagui qui més té, no és la lògica de les respostes polítiques que s'estan donant per part dels diferents governs. Són respostes que, si generen un consens en les organitzacions socials, és que ni són de mínims i ni prioritzen les vides. Les més vulnerabilitzades en l'ordre econòmic patriarcal i racista continuen sent llegides en aquesta política social com a vides prescindibles.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article