Un nou curs sense somriure


El setembre era abans un mes d'inici i represa. Els infants començaven l'escola amb la il·lusió de veure els amics, la majoria de treballadors tornaven a la feina després d'unes bones vacances, les empreses recuperaven el seu pols econòmic i les ciutats de mica en mica guanyaven més ritme, estrès i esplendor. Anys passats moltes persones encaraven la tardor amb energies renovades, a punt per engegar tota mena d'activitats, projectes o propòsits.

Aquest any, en canvi, l'ambient és trist, estrany, fosc i preocupant. Amb la crisi sanitària, el dol per tantes morts, els ERTO, l'atur, la fi de l'economia de l'oci, la desaparició del turisme, els rebrots de la Covid-19, la por i la incertesa pel que ha de venir, pocs rostres destil·len optimisme. El setembre d'aquest 2020 no comença amb les piles gens carregades. Més aviat, les piles de la societat estan força esgotades. Fins quan durarà tot això?

Els principals perjudicats pel pessimisme emocional d'avui són els joves. Per una raó purament biològica, d'esperit vital i de batec mental o força física, els joves sempre tenen més motius per il·lusionar-se, enamorar-se de la vida, somiar en un món millor i projectar el futur amb esperança. Per tant, si l'ambient que es respira és de desengany (els polítics ens van mentir quan ens van dir que tot anirà bé), el jovent està sent víctima d'una gran estafa. És com si la societat tallés les seves ales i els prohibís divertir-se, riure, anar amb colla i conèixer noves amistats. El coronavirus està matant sobretot gent gran, però l'efecte psicològic sobre els joves és especialment acusat perquè la seva reclusió és molt més dura.

Quan escric tot això recordo quan, d'adolescent i de jove, vaig començar l'institut i la universitat. Recordo que s'obria tot un món lluminós davant meu, gegantí, immens. Amb vergonyes, pors i inseguretats, però amb moltes ganes de créixer i rebel·lar-me, per trobar així el meu camí fora de casa, cada inici de curs era un moment per veure noves cares, per conèixer noves persones, noves rutines, nous espais, noves oportunitats, nous estudis i noves o primeres feines. També, noves nits i descobertes. Així és la vida i així ha passat, de manera cíclica, a cada generació.

Em pregunto i constato com començaran ara, en l'àmbit emocional, els universitaris de primer curs. Les noves cares que voldran conèixer estaran tapades per unes mascaretes. Per tots els mitjans de comunicació els plouran consignes, renys i ordres. Els recordaran que no han d'ampliar la seva vida social, que millor que es quedin a casa, que no surtin gaire, que no siguin lliures, que se separin els uns dels altres; en definitiva, que no es toquin.

Ja sé que és imprescindible viure amb la boca tapada, que els joves també han de ser responsables i solidaris, que a la Festa Major de Vilafranca es van passar molt i que el virus és gravíssim. No qüestiono cap mesura sanitària presa per l'administració. Només dic que és trist que encetem un nou curs amb els somriures juvenils tapats, els ànims desfets i amb poques perspectives clares de fins quan s'allargarà aquesta merda. Abans que s'ensorri tot, és urgent que els científics trobin ja la vacuna definitiva.

Crec que no és el mateix viure un confinament en l'edat madura i, per tant, amb la vida ja organitzada i encarrilada; que en edat tendra, ple de saba nova, ambició i reptes. Que als 50 anys et limitin i et restringeixin el tracte humà amb els convivents no és cap càstig ni desgràcia, però que als 20 anys o als 18 no et deixin ampliar el teu cercle vital, converteix el món en una gàbia. L'idealisme transformador i el vigor juvenil costen de trobar en la disciplina social i en l'avorriment ensopit d'una cel·la, per molt digital que sigui. “Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus”, canta l'himne universitari.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article