I si en lloc de dir “economia” diem “capitalisme”?

Els fenòmens meteorològics extrems, les epidèmies, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes, les malalties, les crisis alimentàries i de l'aigua, el canvi climàtic... La humanitat sempre s'ha vist amenaçada per catàstrofes de caràcter natural i això no ens ha impedit generar transformacions positives sobre el nostre propi present i futur.

El relat social actual, aquell que dona el marc des del qual pensar-nos com a societat, està dominat per l'economia. Però segurament la pandèmia ens ha fet entendre que qualsevol crisi llegida des del relat dominant actual, acaba redundant negativament sobre aquelles situacions que ja eren de precarietat. Generant-ne més. Així, la crisi sanitària acabarà provocant un futur amb més desocupació, amb més inestabilitat, amb més inseguretat, amb més precarietat. El problema no és només allò que ens passa, sinó la lectura que en fem. Cada època produeix el seu propi relat dominant on s'explica per què les coses són com són. I aquesta explicació fa de límit per a poder-les transformar.

Veiem, com en aquest relat actual, l'educació i el treball es van difuminant com a institucions que regulaven la inclusió social. En el seu lloc apareixen noves modalitats de flexibilitat. La incertesa opera com a nou significant d'època que treballa perquè acceptem les noves condicions d'una vida fragmentada i en precari. Què ens passa? Per què només som capaços de pensar l'economia des d'un relat que no s'atura encara que posi la vida en perill?

Hi ha qui apunta que són els amos del món qui han posat un vel a la paraula economia. Un vel que ens impedeix entendre el que de debò passa: la màquina de fer diners no pot aturar-se a cap preu. Un relat on s'ha substituït la paraula “capitalisme” per “economia”. I si no, fem una prova: què passaria si en lloc de dir “l'economia va malament”, diguéssim que “el capitalisme va malament”? O si en lloc de dir que “cal impulsar per una millora econòmica” diguéssim que “cal impulsar per una millora del capitalisme”?

Passaria que el relat canvia. La nostra mirada sobre el problema i la possibilitat de construir nous sentits de futur es capgira i es generen noves condicions i oportunitats. Aleshores podríem dir: “I per què no canviem el capitalisme?”. 

Justament és l'educació una de les eines més potents per construir la pròpia mirada sobre la vida. I fent-ho , dona sentit a la nostra existència i al futur. Construir un relat significa entendre el que passa i trobar-hi la pròpia mirada. Si no tenim força per inventar el futur, correm el perill de què ens l'imposin.