‘Fiskals’, ocupes i “orgullo obrero”

Com a jurista, he hagut de superar la temptació d'escriure sobre la diferent efectivitat i aplicació de les sentències del Tribunal Suprem i plantejo només algunes preguntes per a la reflexió:

Com pot ser que la Fiscalia de Menors de Barcelona, un òrgan jeràrquic de defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic tutelat per la llei, segueixi incomplint obstinadament, amb la complicitat de les responsables de l'entitat de tutela, els criteris jurisprudencials sobre la validesa de la documentació i la pràctica de proves de determinació d'edat dels joves migrats sols? Quantes clatellades públiques per part d'organismes internacionals haurà de rebre l'Estat espanyol i quants diners públics haurà de dedicar la Generalitat de Catalunya a indemnitzacions (per haver expulsat a aquests joves del sistema de protecció quan els seus advocats recorren i guanyen) per decidir canviar les seves pràctiques?

Com pot ser que les Subdelegacions de Govern i administracions afectades hagin acatat, en canvi, de manera immediata la nova interpretació del Tribunal Suprem sobre l'exigència de mitjans de vida propis als qui renoven l'autorització de residència, malgrat que aboca a la il·legalitat sobrevinguda a tantes persones joves extutelades arrelades al país d'acollida que diem que som? Quants anys i envestides judicials caldran per modificar una llei d'estrangeria que ha esdevingut clarament ineficaç i discriminatòria en la “integració social” dels estrangers a Espanya que pregona el seu títol?

I deixo per a veus més expertes el tema tan candent com interessant de les ocupacions, que només des de la meva experiència familiar i professional ja em podria remetre a realitats tan diverses que van des de la militància admirable de moviments, entitats i plataformes d'habitatge, a les indesitjables màfies que s'aprofiten de la situació desesperada de tantes famílies i d'una legislació clarament insuficient per a les necessitats socials actuals. Una legislació que suposa, per als polítics que l'haurien de promoure, el repte, gens fàcil, de garantir el dret a la propietat privada amb la funció social que la Constitució li imposa, i el dret a un habitatge digne per a tothom.

Perquè vull rescatar de l'oblit l'esperit que em va retornar fa uns dies una pintada blanca sobre paret d'obra vista (o “obra bèstia”, com deia aquell paleta) al barri pobre on treballo: “orgullo obrero”. La consciència de classe treballadora, lluitadora, solidària, que ja no sé molt bé qui representa... Que m'agradaria veure en les senyores que des del balcó t'avisen perquè apartis la moto, que no te la tiri el camió de la brossa; en les mares extutelades que lluiten perquè la història no es repeteixi...; en els nostres vells que segueixen somrient, malgrat els dolorets, la solitud, les llistes d'espera...; en les dones que sobreviuen al maltractament i que algun dia deixaran de ser víctimes...; en les que surfegen les psicosis pròpies i alienes sense defallir mai, encara que tot sovint en tenen ganes..., en els xinesos que parlen en xarnego i serveixen el cafè a cada clienta exactament com el vol, fent-la sentir una reina, encara que aquest estiu no anirà de vacances ni al poble...; en els veïns i veïnes que defensen el que és de totes, que es planten i que es neguen a “trepitjar per no ser trepitjades”.

Un esperit que sens dubte han posat de rabiosa actualitat la gent del col·lectiu Top Manta, que s'organitza i cus mascaretes, “que ara vol ser lliure i estima la vida i exigeix les coses que li han negat”. Gràcies Raimon i gràcies a tots i totes les que, sabent-ho o no, cada dia ens doneu lliçons de les que no passen ni poden passar de moda.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Isabel Pròsper Barcelona
1.

Amunt aquesta crida a la reflexió! Que encara queda molt per fer. I si és aviat, millor. Entesos?

  • 2
  • 0

Comenta aquest article