Educació contra pandèmia. Veure, mirar, entendre

Potser en algun moment en el decurs de la pandèmia de la Covid-19 haurem d'agrair el seu adveniment. Al marge d'altres consideracions, hem de reconèixer que ens ha frenat de sobte i ens ha obligat a reflexionar sobre el que havíem fet, el que estàvem fent i el que calia fer a partir d'ara.

En la vessant científica, naturalment, s'ha tirat de bases de dades per prendre les decisions i en la humanística s'ha hagut d'establir criteris sobre les solucions més ajustades. La primera es carrega de raons deduint les causes a partir dels efectes i la segona explica comportaments resseguint els orígens d'actuacions pretèrites. Ambdós punts de vista es necessiten i són complementaris per actuar de forma reflexiva i no deixar-se vèncer per la desraó.

Cadascú en el seu àmbit (personal, laboral, social) ja era conscient del que no funcionava o del que havia de millorar però interessos espuris (nogensmenys els econòmics) s'havien prioritzat davant d'objectius més justos, solidaris i equilibrats. Segons el meu criteri, aquest copiós pa per avui ens mena a la intolerable gana per demà. L'avarícia manifestada amb una especulació desenfrenada ens ha conduït a una societat extrema, desequilibrada, falta de lligams que promoguin la cura entre els éssers humans, l'equitat entre les nacions i la sensibilitat cap al món i els seus recursos.

El col·lapse ha posat en evidència allò que era essencial i allò que era superflu. No s'ha dubtat que l'alimentació i la salut eren àmbits inqüestionables amb l'objectiu comunament acceptat de mantenir la vida. Tothom cap a casa, a tancar-se i a protegir-se. Però de seguida ha aflorat qui i com havia de garantir aquests serveis bàsics.En un segon moment s'ha plantejat com continuar vivint amb les circumstàncies extraordinàries de confinament decretades pel Govern i vigilades per les forces de l'ordre. L'educació dels infants i joves ha patit també de forma global el sotrac de la inèdita aturada laboral, educativa i econòmica decidida per l'Estat espanyol per contenir la propagació del coronavirus SARS-CoV-2 i intentar evitar així, en lluita desigual, la infecció i la mort.

L'educació i la seva manifestació social, la cultura, han estat també objecte de confinament. Els mestres, que fins aleshores havien treballat en contacte directe amb els alumnes, les seves famílies i els altres professionals, nodrint-se de les sinergies de la relació humana, han hagut d'aplicar-se a mantenir la connexió a través de telèfons i d'ordinadors. Han estat mètodes prou eficients si els comparem amb sistemes de comunicació no tan llunyans. L'insòlit repte plantejat als educadors ha sigut el de sostenir el procés educatiu amb el condicionament de la impossibilitat de trobades presencials. Per sort, l'administració no ha renunciat a la feina dels professionals educatius i s'ha considerat l'educació com un bastió innegociable per mantenir viva la societat en moments de desesperança.

A distància, doncs, el mestre ha hagut de resistir el contacte primordial amb l'alumne i amb la família per conèixer les circumstàncies de la vida en confinament. I ha calgut refer el contacte interromput dels alumnes entre si, donat que formaven un col·lectiu de convivència. I els professionals entre ells perquè necessitaven donar-se suport, contrastar criteris i compartir formes de treballar. Calia mantenir la coherència d'una educació col·laborativa en la qual tots els agents hi participen.

La prelació d'intervencions ha intentat establir una jerarquia de suports de l'Administració cap als professionals, dels professionals a les famílies i de les famílies als fills. Però sovint s'ha avantposat la coordinació horitzontal entre els diversos estaments i entre particulars per vetllar pels més vulnerables.

Astorats per la sorpresa, hem vist escenaris que no havíem imaginat. Empesos per la voluntat d'actuar, hem mirat les situacions que s'esdevenien amb especial atenció a aquells que ho passaven malament. Obligats a entendre, hem reflexionat sobre el que era essencial en una vida humana digna.

Veure, mirar, entendre. Ara estem compromesos en prendre partit, a ser conseqüents amb el que hem viscut, amb el que hem sentit i amb el que hem pensat i a ser coherents si no ens volem condemnar —una vegada més— a que els nostres descendents ens recriminin no haver après la lliçó de la Història.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

aNNA cARPENA Terrassa
1.

Comprendre i SENTIR !

  • 0
  • 0

Comenta aquest article