Davant la violència masclista, més feminisme

De nou em trobo commocionada repassant els casos de violència masclista d’aquest estiu, i llegint les darreres estadístiques al respecte. Commoció i impacte que, tot i conegut, colpeja cada dia la meva vida. Diverses dones violades, una apunyalada per la seva parella, altres assassinades per pares, germans, cosins..., una altra trobada al maleter d’un cotxe assassinada amb signes d’agressió, algunes assetjades sexualment pel carrer, moltes prostituïdes i desaparegudes, etc. En total 65 feminicidis i assassinats durant el 2020 a Espanya (feminicidio.net), més els centenars de denúncies per violència masclista que veiem cada dia, i els centenars d’agressions que mai veuran la llum.

Pensar en el patiment de les dones és dur. I pensar amb el patiment dels seus fills i filles també ho és. Perquè no se’ns pot oblidar que més de la meitat de les dones que pateixen violència masclista tenen fills o filles, i que aquests també estan patint aquesta violència. Si en les estadístiques tinguéssim en compte les dones i els/les seus/ves infants, els números gairebé es triplicarien.

Tant la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, com la Llei 5/2008, de 24 d’abril, sobre el dret de les dones a erradicar la violència masclista, reconeixen la infància com a víctima de violència de gènere. Personalment, penso que encara costa entendre que les nenes i els nens, tant si són agredits directament com si no ho són, per part del seu pare o de la parella de la seva mare, són sempre víctimes directes d’aquesta violència masclista.

Les conseqüències en la salut física i mental, per les dones víctimes de violència masclista, són greus, però les conseqüències i seqüeles pels infants no són menys importants. Com a infant, és difícil de gestionar i genera molta confusió haver d’entendre que el teu pare, la persona adulta a la qual estimes, que és el teu referent emocional i que t’ha de protegir, està agredint constantment a la teva mare. El trauma que genera viure en contexts de violència està més que demostrat. Aquests nens i nenes sempre tenen por i es mantenen en tensió i hipervigilància, espantats per la integritat de la seva mare i per la pròpia vida perquè, a més, en moltes ocasions, ells també estan patint agressions directes.

Però davant d’aquesta evidència ens trobem en la falta d’una major especialització de les persones professionals i dels organismes que treballen i intervenen en l’àmbit. També trobem, en molts casos, la falta de recursos, la falta de prevenció real i la falta d’una intervenció reparadora adequada. Per a mi, en la meva feina i en la meva vida, és molt important no oblidar mai el meu posicionament de rebuig davant de tota mena de violència i mantenir la perspectiva de gènere i de la infància.

Penso que és important superar la intervenció adultista i mai deixar de banda el treball des de la perspectiva de la infància. Perquè és necessari detectar el risc que poden estar patint els nens i les nenes, perquè necessiten la nostra protecció, perquè tenim una responsabilitat davant d’ells i perquè, personalment, no vull participar de la seva invisibilització. Però m’adono que tampoc és possible abandonar la perspectiva de gènere. Integrar aquesta perspectiva a la nostra feina ens ajuda a analitzar les situacions, en les quals estem intervenint, en termes d’abús de poder i de relacions de desigualtat entre dones i homes.

Faci el que faci, veig que l’única eina que tenim ara mateix per treballar pel canvi i per poder combatre la violència masclista és el feminisme. Entendre l’educació, les relacions afectives, la cultura, la política..., en definitiva, tots els àmbits de la nostra vida, des del feminisme és el camí a seguir si volem combatre la desigualtat, les injustícies socials, la discriminació i la violència envers les dones i les nenes. Les i els professionals que treballem en l’àmbit de la violència masclista ens trobem en moltes dificultats en aquest sentit. Constantment ens veiem immerses en un sistema, que sembla que està treballant pel mateix que tu, però que projecta una perspectiva masclista en les seves formes, estructures i decisions, augmentant la violència envers les dones i mantenint-la com a violència institucional. Però també tenim clar que, en el nostre dia a dia, nosaltres podem ser model de referència que treballa i lluita pel canvi, per erradicar la violència masclista, i sabem que en el feminisme és on trobem la millor eina per fer-ho.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article