Educació inclusiva en la “nova normalitat”

L’actual crisi sanitària està reflectint i accentuant les desigualtats socials, econòmiques i culturals que ja existien. A més, està tenint un gran impacte en l’ensenyament.

Certament, l’educació és un dret fonamental dels humans que influeix en el nostre desenvolupament. Cal remarcar que, si es rep una educació adequada, tothom està capacitat per aprendre (López, 2011). Tant és així que el concepte d’inclusió requereix garantir uns estàndards educatius per a tots i totes, reduint o eliminant aquelles barreres del procés d’ensenyança que impedeixen o dificulten aprendre (Cabero & Valencia, 2019).

Així doncs, tal com explica Casanova (2017), és el sistema educatiu —i no el discent— qui ha de canviar i prendre mesures per tal que tot l’alumnat, independentment de les seves característiques, necessitats, ètnies... puguin rebre una educació amb oportunitats equivalents d’aprenentatge.

Tenint en compte la situació excepcional que estem vivint a causa de la covid-19, està clar que el nou curs acadèmic serà incert i atípic. És per això que considero que els professionals de l’educació han de modificar i reformular les estratègies d’ensenyament, sense deixar d’utilitzar plans educatius inclusius per compensar les múltiples desigualtats.

Tot això implica que s’ha de reprendre l’activitat docent adequant-se a les peculiaritats de cada individu. És a dir, centrant l’atenció en la diversitat humana, la qual hauria de ser considerada una oportunitat d’aprenentatge que millora la qualitat de l’ensenyament (López, 2011).

Amb referència a aquest aspecte, és essencial que l’alumnat tingui un rol més autònom i actiu, aprenent a través de l’acció i la reflexió, entre altres. A part d’això, la literatura científica evidencia la importància de fomentar que els discents aprenguin amb els altres i dels altres. Així és que s’ha de promoure els grups heterogenis, la interacció i socialització entre alumnes —sempre respectant les mesures de seguretat, els protocols i les polítiques del moment.

Un altre dels temes que està molt present en el debat públic és el de l’escletxa digital. En aquest punt cal dir que les noves tecnologies tenen un paper fonamental i ens faciliten l’aprenentatge, la comunicació i la col·laboració interpersonal, entre altres.

Segons Cabero & Valencia (2019), l’ús de les Tecnologies de la Informació i Comunicació té avantatges per a l’apoderament de la persona i pot facilitar l’assoliment de la inclusió. Ara bé, també s’ha de ser conscient que hi ha factors de risc d’exclusió.

És per aquests motius que és necessari formar al professorat, des d’una visió pedagògica i didàctica, perquè es realitzin bones pràctiques que promoguin l’educació inclusiva (Lázaro, Estebanell & Tedesco, 2015). Per a superar aquesta situació inèdita, s’han d’impulsar mesures i pràctiques pedagògiques que afavoreixin l’atenció a la diversitat.

Respecte a la incertesa i la desconfiança col·lectiva existent davant el funcionament del nou curs acadèmic, és urgent treballar de manera coordinada, coherent i, sobretot, reforçant la interdisciplinarietat. En efecte, la comunitat educativa i els diferents agents implicats hauran de col·laborar, donar-se suport i esforçar-se per garantir un sistema educatiu de qualitat.

Malgrat que no serà senzill, s’ha d’aprofitar per forjar noves maneres de treballar, així com per idear eines i recursos educatius innovadors (tenint en consideració els tres possibles escenaris: en línia, presencial i mix). En definitiva, sembla que aquesta pandèmia serà la fita que ens farà replantejar tant els propòsits com la visió que tenim de l’educació. Aprofitem per millorar els processos d’ensenyament-aprenentatge.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article