Quan les respostes a les urgències escolars poden generar nous problemes

Aquest curs escolar, que tot just acaba de començar, enmig d’un caos vital potser inevitable, serà (hauria de ser) el de les noves formes de relació, de treball conjunt entre els professionals que eduquen ensenyant a l’escola i els professionals dels diferents sistemes d’atenció socioeducativa i terapèutica de cada territori. En el món pedagògic, diem que no pot tornar, sense més, l’escola d’abans del tancament. En el món dels recursos socials, educatius i de la salut hem d’afirmar que no poden continuar les anteriors formes inoperants i segregadores de relació amb el sistema educatiu, amb l’escola.

Una mínima reflexió sobre el que ha passat aquests darrers mesos en les vides d’infants i adolescents i sobre les respostes que hem donat els professionals ens porta a algunes conclusions com aquestes:
a. no s’ha pensat mai a considerar primer la infància ni descobrir les seves perspectives,
b. el coneixement que tots plegats tenim de les vides dels infants i adolescents i les seves famílies és escàs, està parcel·lat entre professionals i, normalment, està fet des de perspectives de risc i problema, i no des de la compressió de les claus i necessitats que dominen les seves existències,
c. la lògica competencial de definir a quin recurs i professional li toca fer cada cosa ha portat a greus buits i abandonaments (també a extraordinàries implicacions professionals de suplència),
d. la pandèmia, com cadascuna de les noves crisis socials i econòmiques, passades i futures, genera una tendència a especificar problemes i a la demanda de solucions (professionals inclosos) singulars i específiques.

Les vides d’infants i adolescents estan tornant a passar per l’escola. Les dimensions, com ara la salut, les mancances familiars o les dificultats socials de l’alumnat, cobren un relleu singular per al professorat i per al funcionament de l’escola. Els professionals de dins de l’escola (a més de reclamar més recursos per augmentar la seva capacitat educativa) demanen recursos de fora (per exemple disposar d’una infermera). Alguns col·lectius professionals de fora demanen formar part del col·lectiu de professionals de dins de l’escola (per exemple, es reclama que el sistema educatiu contracti educadors socials per formar part de la plantilla). Com sempre, les respostes urgents a les urgències tendeixen a generar males respostes que acaben convertint-se en un nou problema.

Els professionals del món socioeducatiu i terapèutic tenim tres obligacions: reclamar més recursos; proposar bones i sensates maneres d’aplicar-los; influir en els sistemes bàsics, com ara l’escola o l’atenció primària social i de salut per compartir la coherència o incoherència de les respostes. Amb aquesta pretensió, proposo revisar alguns exemples de les noves-velles necessitats i les velles i noves respostes que, a parer meu, són coherents.

1. A l’escola, reclamen, més mestres, més professors. És més que just i raonable. Però tenir més personal no ha de servir simplement per reduir ràtios. Ha d’estar al servei de tenir temps per observar les vides de l’alumnat i construir un bon acompanyament. Això vol dir que, com uns altres professionals del territori ja estan al costat (o caldria que estiguessin) d’una part de l’alumnat o de les seves famílies, necessitem estabilitzar formes de relació en les quals, quotidianament, els professionals externs “entren” a l’escola i el tutor o tutora té un sistema de comunicació àgil amb els professionals de fora. Relacions que estaran basades en l’ajuda mútua i no en la derivació. Moltes escoles tindran aquests anys recurs econòmics per pal·liar les dificultats de qui no pot pagar un determinat material o el cost d’una sortida de classe. Si treballem plegats ajudarem a construir experiències de compartir el comú educatiu, en lloc de tramitar una beca per a cada necessitat.

2. Si la dimensió de la salut en té ara una significació singular, no es tracta de posar una infermera a cada escola, sinó que el sistema d’atenció primària de salut tingui els recursos corresponents d’infermeria i accepti que una part de la seva atenció ha de donar-se a l’escola. El programa de salut i escola, si estigués adequadament dotat, tindria l’ocasió d’or per esdevenir una dimensió significativa d’acompanyament educatiu de la infància del seu territori (introduiria les diferents dimensions de la salut i ajudaria a fer una pedagogia de les pors de les famílies).

3. És una ocasió transcendental per posar una educadora, un educador social a cada escola? No. Taxativament no. És l’ocasió per garantir una dotació adequada (no precaritzada en les seves condicions de treball) de professionals de l’educació social a cada territori, dels recursos i programes de cada territori, que entren i surten de l’escola, que són coneguts i reconeguts dins de la institució pels infants i adolescents i pels equips educatius. Però, també, que són coneguts i reconeguts fora de l’escola. Coneguts i reconeguts al carrer, a la ludoteca, als recursos de lleure, a l’espai jove de la biblioteca, al centre jove... Necessitem més professional de l’educació social, però per garantir i completar acompanyaments amb els tutors i tutores de l’escola i per construir en la “frontera” permeable de l’escola un territori educatiu mestís compartit (per als que, estant dins, volen sortir i els que, estant fora, no volen tornar dins de qualsevol preu).

4. Segur que els mesos vinents rebrem el missatge que han augmentat els trastorns mentals entre infants i adolescent i que això altera la vida escolar. La notícia següent serà que els CSMIJ necessiten més recursos per poder “tractar” a més infants i adolescents. La nostra resposta hauria de ser, d’una banda que el que ha augmentat són els malestars i les necessitats d’escolta i, d’altra, que tenim una nova ocasió per canviar pautes significatives de l'atenció. Tenim una ocasió meravellosa per aconseguir que els meus col·legues dels centres de salut mental passin una estona de cada setmana en l’escola, construint una relació de valor i confiança que no pot ser construïda al despatx.

Seguiria i seguiria. En una crisi, òbviament, el més dur són els dolors inevitables que provoca. Però, després, ve el dany provocat per les respostes inadequades i per la consolidació de mirades professionals específiques i problemàtiques generadores de respostes que etiqueten i fitxen els problemes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article