Els paranys de l’assistencialisme

L'assistencialisme es defineix com el conjunt d'accions desenvolupades per les institucions per proporcionar alleujament i assistència a persones o col·lectius en situació de vulnerabilitat. Històricament, s'ha fonamentat en la compassió i la pena cap al patiment dels altres i s'ha concretat en la caritat o beneficència. I en el nostre país, molt lligat a l'Església.

Aquest model d'intervenció, preponderant fins al final de la dictadura franquista, va evolucionar cap a la construcció de l'estat de benestar, amb les administracions públiques articulant serveis i dispositius professionals, però sempre acompanyades de l'acció de les entitats socials, que han hagut d'arribar allà on el servei públic no ho feia.

El model assistencialista, en tant que no ataca la rel del problema i perpetua la situació de vulnerabilitat, no és la via d'intervenció desitjable. Proporcionar serveis bàsics sense incorporar el treball d'acompanyament, promoció i empoderament de la persona, no només no és suficient, sinó que pot contribuir a enquistar la situació.

És cert, però, que en situacions excepcionals com catàstrofes naturals, conflictes bèl·lics o pandèmies, no hi ha altra opció que donar resposta immediata a les necessitats bàsiques. Perquè a més, si no es cobreixen, podem estar portant més persones i col·lectius a la vulnerabilitat.

Ara estem en un moment de pandèmia. No sabem quant durarà. Però sí que sabem que les conseqüències socials i econòmiques es van incrementant dia a dia i continuaran fent-ho. Des de l'òptica de resposta immediata a l'emergència, s'entén que durant els darrers mesos s'hagin activat mecanismes en la línia de les polítiques assistencialistes. Però cal estar atents. Si el que és puntual o excepcional es converteix en pràctica habitual, estem davant d'un model que es consolida.

Des del cooperativisme d'iniciativa social, en tant que empreses socials que treballem en el sector social des dels valors de l'Economia Social, apostem per fugir de pràctiques assistencialistes i paternalistes i aprofitar aquest moment de triple crisi sanitària, social i econòmica per consolidar i incrementar l'acció social fonamentada en el protagonisme de la persona, la solidaritat, la intercooperació, l'acció comunitària i el canvi de model econòmic que ataqui la rel de les causes estructurals de l'exclusió social i la vulnerabilitat.

Veiem amb preocupació que el discurs assistencialista, encara present dins i fora del sector social, pugui estar-se reforçant amb aquesta crisi. No ens enganyem; la Covid-19, si bé ha aturat moltes coses, no és un parèntesi de res. Els qui per interessos ideològics o d'altre tipus volen perpetuar les diferències socials i econòmiques, no han deixat de fer feina. Ben al contrari. I les pràctiques des de l'assistencialisme encaixen perfectament en les seves estratègies. Deia Jaume Funes en un article d'aquest mateix digital: “No necessitem que es digui allò de què ningú ha de quedar enrere. Només fer possible que no es vulnerin els drets de ningú. No cal ajuda dels rics als més pobres. Tan sols volem que no augmenti el nombre de pobres”.

Sorprèn també que la majoria d'administracions públiques, de dreta a esquerra i amb poques excepcions, hagin apostat per aquests models assistencialistes, sovint amb estranyes aliances amb filantrops, “influencers” i altres famosos, sense activar, alhora, polítiques econòmiques i socials de mig i llarg termini per enfront de les conseqüències de la pandèmia i aprofitar el moment per apostar per un canvi de paradigma. Dotar econòmicament a fons perdut determinats dispositius d'acció immediata era necessari en un primer moment, però caldria començar a treballar decididament per definir polítiques valentes: més inversió social, enfortiment dels serveis públics, suport a les entitats i empreses socials de serveis d'atenció a les persones, foment de l'economia social, polítiques fiscals redistributives... Calen polítiques de fons, de llarga distància, que ataquin les causes de la pobresa i garanteixin els drets socials. No caiguem en el parany de l'emergència, en el parany de l'assistencialisme.

Estem en mig d'una tempesta mai vista, però no ens podem conformar en sortir-ne com sigui: hem d'aspirar a sortir-ne més forts. Estem parlant de construir un sistema social, polític i econòmic que faci possible enfortir serveis i garantir drets, per permetre a tot ciutadà mantenir el nivell de vida necessari per participar com a membre ple de la societat. Accés a serveis sanitaris, educació, prestacions de desocupació o atenció a discapacitats o gent gran. Però també a feina i habitatge digne, cultura, lleure pels infants o defensa jurídica. Un estat que garanteixi també la participació social i política i asseguri la redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat justa i equitativa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article