Lluitar contra l’escletxa i l’analfabetisme digital

Una de les grans victòries de la nostra societat moderna ha esdevingut arran de l’obligatorietat en l’escolarització dels infants. Aquest fet ha provocat la disminució de l’analfabetisme fins a taxes ínfimes i, avui dia, és molt difícil trobar-te, arreu de les societats més desenvolupades, a infants que no saben llegir o escriure. Evidentment, com menys analfabetisme té una societat, més possibilitats de desenvolupament té a tots els nivells.

No podem negar, per tant, que la lluita contra l’analfabetisme ha donat resultats positius i ha suposat un salt qualitatiu de gran magnitud en la nostra societat.

Però la situació de la pandèmia i confinament ens ha posat un mirall al davant i ens ha fet veure, tant la cara més maca de la solidaritat i el compromís cívic, com la cara més lletja, quan ha posat al descobert grans mancances: manca d’inversió en sanitat, manca d’inversió social, manca d’inversió en educació... amb tot el que això suposa.

Quan treballes amb infants en situacions vulnerables, un dels majors obstacles que ens hem trobat en aquests mesos ha estat la dificultat perquè els infants poguessin accedir a les tecnologies i, per tant, poder seguir les classes de les escoles per vies telemàtiques. Però també les dificultats que tenen les mares i pares per poder fer tràmits telemàtics, com demanar una cita mèdica, tramitar l’atur, sol·licitar una beca, inscriure als fills a uns casals o colònies, o inscriure’ls a l’escola, etc. Amb motiu de la pandèmia, molts tràmits administratius ja no es poden fer de manera presencial, sinó que s’han de realitzar en línia, amb els entrebancs i dificultats afegides per a moltes famílies.

Per tant, ens hem trobat amb una doble realitat molt crua que no deixa de ser les dues cares d’una mateixa moneda: l’escletxa digital, per una banda, però també l’analfabetisme digital.

Amb relació a l’escletxa digital podem afirmar que hi ha milers de famílies al nostre país que no poden accedir a internet perquè no tenen fibra òptica ni possibilitats de connectar-se a internet per alguna via. No els hi arriba la xarxa al seu domicili, o bé, no tenen dispositius (ja siguin tauletes o ordinadors) que els hi permetin connectar-se. És a dir, els hi falten recursos materials per a poder accedir a internet en una societat digital. I, com és evident, les persones que tenen més dificultats són les persones sense recursos econòmics.

Ja seria hora que des de les administracions públiques i els legisladors comencin a considerar l'accés a internet com un dret bàsic i universal, de manera que es pugui facilitar accés gratuït a internet a tota la població, sense distinció de classes ni territoris.

Però l’altra cara de la moneda fa referència a l’analfabetisme digital, que és un altre gran repte que tenim com a país. Tenir els recursos i les eines per a accedir a internet i poder fer els tràmits necessaris, des dels més bàsics fins als més complexos, és una condició necessària però no suficient. Si facilites les eines a una persona o família, però no els hi ensenyes a utilitzar-les, no els hi serveix per res. Per aquest motiu, hem de fer un replantejament social general per a ensenyar a utilitzar-les i a fer els tràmits que siguin necessaris. És a dir, hem de formar als infants, als pares i mares, als avis i àvies, perquè siguin capaços d’aprofitar les eines digitals de les quals disposem. Estem caminant cap a una societat en què la major part dels tràmits es fan per via telemàtica, i totes aquelles persones que no els puguin fer, quedaran novament despenjades de la societat.

Des d’aquí fem una crida als legisladors, administracions públiques, entitats socials, empreses, organitzacions civils de tota mena, que fem una aposta decidida per la lluita contra l’escletxa digital i contra l’analfabetisme digital.