De l’esfera personal a la laboral: el dret a la intimitat

El passat sempre torna és el títol aparentment revelador, d'alguna novel·la que podríem associar a les conseqüències que avui dia pot tenir abocar o transmetre determinats continguts que afecten l'esfera intima de les persones, a través d'internet, particularment mitjançant les xarxes socials i a causa dels canvis d'hàbits en les comunicacions i en la forma de relacionar-se.

Com s'entén que en la societat de la informació es desconeguin, en gran manera, els efectes que poden tenir la difusió de determinats continguts que afecten de manera determinant als individus? I no parlem només legalment, sinó sobretot èticament, arran de la repercussió individual que poden tenir les accions col·lectives.

És el que ha quedat palès en el cas de la treballadora de l'empresa IVECO, que no va poder afrontar durant el mes de maig de 2019, les seqüeles de la difusió d'uns vídeos de caràcter sexual que havien estat enregistrats cinc anys abans, i van concloure en suïcidi. La treballadora de 32 anys, s'havia personat visiblement afectada i desesperada, davant la direcció de l'empresa, acompanyada per dos delegats de CCOO i la responsable d'igualtat, per una setmana prèvia on centenars de persones de la plantilla (de 2.500 treballadors i treballadores), havien visualitzat i compartit de forma viral, les imatges previsiblement i presumptament difoses originàriament, per un antic company sentimental, també treballador de l'empresa.

S'ha conegut que la Inspecció de Treball, autoritat laboral competent on la representació sindical va presentar denúncia, ha exonerat de responsabilitat a l'empresa, per considerar que aquesta no havia d'activar el protocol d'assetjament laboral del qual disposava, atès que al dictamen esgrimeix que va ser el temor que les gravacions arribessin l'entorn familiar, el motiu per posar fi a la seva vida, i no la difusió de les imatges dins l'empresa. Recursos Humans d'IVECO, va considerar que el succeït corresponia a l'àmbit personal i no laboral, i per això no va prendre cap mesura. Ni tan sols van considerar adient en matèria de prevenció de riscos laborals, avaluar el risc psicosocial.

Pertanyia només a l'àmbit personal? Realment l'empresa no tenia l'obligació, sinó d'activar el protocol d'assetjament, de com a mínim per responsabilitat haver actuat en favor d'una treballadora que rebia comentaris diàriament dels companys que s'apropaven a riure-se'n al seu lloc de treball? Durant aquella setmana es va produir l'escarni i l'assetjament per unes imatges de feia cinc anys, que ella no havia consentit difondre i atorgades en el si d'una relació personal, i ni tan sols va haver-hi una mesura cautelar per part de l'empresa que donés recer institucional a la treballadora. Els fets van traspassar el pla personal i van aterrar en el laboral. Per a què serveixen els protocols de prevenció i actuació sinó per solucionar situacions de discriminació?

Actualment, i adaptats a la situació generada pels nous greuges originats per l'endinsament de les noves tecnologies de la comunicació en l'esfera intima de la persona, van aparèixer l'any 2015 les tipificacions de nous delictes: el stalking, enfocat al ciberassetjament, control i persecució, on el ben jurídic a protegir és la llibertat individual. I el sexting, on el ben jurídic a protegir és la imatge i la intimitat (descobriment i revelació de secrets). Dues conductes amb força retret penal: aquests focalitzen sobre la violència de gènere i adeqüen els tipus penals, per donar cabuda als delictes que utilitzen els avanços tecnològics relacionats amb aquesta. El delicte del sexting (Art. 197.7 C.P.) consisteix en la difusió mitjançant internet o telèfon, de qualsevol mena de contingut sexual on la persona afectada, va remetre imatges o va oferir el seu consentiment per prendre o gravar-les en l'esfera íntima d'una relació, però que no cedeix aquest consentiment per a la difusió a tercers que realitzi l'altra part. El sexting no és un acte il·legal; sí quan es tracta de menors o quan l'adult no consisteix.

Cal destacar que es pot considerar autor del delicte a qui hagi protagonitzat i enregistrat la relació intima amb consentiment per després difondre-la, però sense l'anuència de la persona afectada, és a dir, el consentiment inicial no dóna dret a la lliure difusió, s'hagin gravat les imatges en el domicili de la víctima o a qualsevol lloc on es doni una previsió d'intimitat. Les penes poden oscil·lar entre 2 i 5 anys.
És important que conèixer que hi ha un segon tipus d'autor del delicte, i és aquell que sense haver participat en la presa o gravació d'imatges, les difon sense consentiment de la persona afectada. Per tant, compartir-les o enviar-les és delicte. Les penes poden oscil·lar entre tres mesos i un any o multa de sis a 12 mesos.

Alguna d'aquestes dues condicions és necessària per poder incoar un procediment penal: que la víctima denunciés o patir un xantatge explícit. Malauradament, no s'ha pogut dilucidar en la instrucció, qui va començar la cadena de difusió. És per això que el Jutjat instructor, ha hagut d'arxivar la investigació, almenys de moment. Tampoc la víctima va presentar denúncia, malgrat que la direcció de l'empresa la va instar a fer-ho, però en jurisdicció civil o penal.

Per quin motiu no va denunciar la treballadora? Habitualment la denúncia promou un camí ple d'obstacles, i si és en l'àmbit laboral, encara és més sinuós, sobretot per les conseqüències personals i laborals que poden recaure sobre les mateixes dones. A això s'afegeix la dificultat de la prova en via judicial, tant en la penal com en la laboral.

El passat va tornar, i ho va fer de mà d'un altre per destruir el seu present. Quina societat tenim on la perspectiva social és diferent per a ells i per a elles? Una societat, mancada de probitat, representada en aquesta història per totes les parts involucrades que tàcitament van contemplar, van observar i no van actuar.

Els individus poden ser valorats per la seva faceta pública o professional, però tothom té dret a no ser jutjat per la seva intimitat i a què no es menyscabi la seva dignitat. Es trobarà un àpex de justícia dins del marc jurídic atenent al dret a la intimitat i a la imatge establert a les legislacions (l'anomenat Dret Positiu)? Probablement no. Però hi ha un dret natural que no està escrit i que postula l'existència d'aquests drets com a inherents a la persona, inalienables i que neixen de la mateixa consciència humana.