Sense recursos, tornaran al confinament etern

“Al final, ens matarà abans el confinament que el virus”. Aquesta sentència, un pèl frívola i més emmarcada dins de xerrades informals, va ser típica i tòpica durant els primers mesos de la pandèmia. La societat sencera, tancada gran part del dia entre les quatre parets de casa, es va adonar que trobava a faltar alguna cosa que no sol estar dins de les necessitats bàsiques. Sí, estem parlant de la vida social, aquella que ens porta a relacionar-nos amb les nostres amistats, a compartir activitats, a desconnectar de la rutina i, al cap i a la fi, a divertir-nos. Estem parlant d’un dret fonamental que ens dignifica a totes i tots i que, segurament, mai havíem valorat tant com ara. Potser per allò que diu el clàssic: mai saps el que tens fins que ho perds. I aquest confinament, de poc més de dos mesos arran de la Covid-19, sembla que ha fet bona aquesta frase.

Fins fa 20 anys, un col·lectiu de la nostra societat ja vivia (i en molts casos, encara viu) en un confinament, però en aquest cas constant i etern. Fa dues dècades les persones amb discapacitat intel·lectual no és que no poguessin gaudir de la seva vida social, sinó que directament se’ls hi privava aquest dret. Perquè es considerava que això de divertir-se i socialitzar no anava amb elles i no els hi era necessari. Per tant, es decidia per elles i se les sentenciava a passar els seus dies allunyats de l’oci. Però tot va anar canviant gràcies a la força de famílies que es negaven a acceptar que els seus fills passessin els seus dies al sofà de casa mentre el món dansava, reia i s’entretenia. Perquè aquest també era el seu món i tenien dret a, com a mínim, descobrir-lo. Així va ser com van néixer entitats com Ratio, Encert o Ludàlia, entre d’altres, amb la finalitat de potenciar i normalitzar l’oci entre les persones amb discapacitat intel·lectual, permetent-les sortir del confinament etern al qual la societat els havia enviat sense preguntar ni preguntar-se massa què era el millor per a elles i les seves famílies. Realment, com érem capaços de creure que uns mereixien entretenir-se més que uns altres?

Anys després, a base de sensibilització, inclusió i comprensió, gran part dels agents socials han entès que l’oci és una necessitat vital per a tots, indistintament de les capacitats. Perquè l’oci, el qual les persones sense discapacitat tenen tan normalitzat que ja ni valoren els efectes positius que provoca sobre elles, és el que permet a l’ésser humà socialitzar i salvar-se d’un dels majors mals d’aquest segle, la solitud. 

Ha hagut de venir aquest maleït virus perquè siguem conscients que gaudir dels amics, dels hobbies i de la cultura és més important del que mai havíem pensat. Però també ha hagut de venir aquest maleït virus per recordar-nos que el servei d’oci de les persones amb discapacitat intel·lectual és altament vulnerable, sense una línia de finançament continuada i sempre sent el gran oblidat, tant en temps de bonança com en temps de penúria. Temps, aquests darrers, en el que les entitats hem seguit oferint les oportunitats de sempre, adaptant-nos a les noves condicions i posant sempre a la persona al centre. Però ens estem quedant sense forces i recursos. Ens estem buidant en tots els sentits. I, perquè negar-ho, econòmicament també.

Per això, demanem que se'ns llegeixi. Que se'ns escolti. I que se'ns valori. Perquè tenim un problema comú. Malauradament, la situació econòmica és desastrosa i fa perillar la continuïtat de les entitats locals. Nosaltres hem fet la nostra feina i la seguirem fent mentre aguantem. Ara toca que les administracions facin la seva i estiguin a prop nostre. Amb recursos i suport, perquè estem convençuts que l'acció conjunta sempre suma. I ara la necessitem més que mai. Però sobretot, ara ho necessiten més que mai totes les persones que tenen les seves esperances i il·lusions posades en nosaltres. Visca l'oci. Visca la dignitat de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Estee
Molt bo aquet article i quanta rao. Enhorabona per tot el que feu.
En resposta a Estee
Jordi S Barcelona
2.

Moltes gràcies! :)

  • 0
  • 0
Estee Cunit
1.

Molt bo aquet article i quanta rao. Enhorabona per tot el que feu.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article