Introducció a la filosofia social

Avui escriuré una columna filosòfica. No arribaré a la metafísica, però reivindicaré el dret i l’obligació de reflexionar sobre el que estem vivint i fent. Els i les professionals de l’atenció socioeducativa també estem perduts aquests dies. Som persones que miren de continuar sent útils, també quan el caos raonable de la vida s’aguditza, i, a més, tenen l’obligació professional d’ajudar uns altres a gestionar les incerteses.

Les nostres feines, la nostra utilitat social o la nostra capacitat d’incidència es basen en tres dimensions: som persones, actuem amb rigor professional, tenim l’encàrrec d’esdevenir útils en els processos vitals d’altres persones. No som un fàrmac o un recurs d’efecte únic, sabem que no val qualsevol forma d’actuar, les vides d’uns altres poden quedar condicionades per la nostra actuació. Per això reivindiquem en el salari temps per pensar.

Com a persones, mirem i vivint la realitat i tenim unes obligacions (derivades del que fem) quan la interpretem. No podem adoptar qualsevol lectura. Aquests dies escoltem, per exemple, discussions sobre la prioritat de “la ciència” a l’hora de prendre decisions. Però el nostre rigor de pensament ens fa recordar la fragilitat del concepte. El fet de saber per decidir ha de contemplar molts sabers, no només els biològics. Nosaltres aportem ciència sobre el desenvolupament infantil, sobre la construcció dels malestars i la salut mental, sobre la construcció social de la segregació, sobre les estadístiques de la injustícia. Som persones que reclamem la ciència polièdrica.

Altres persones, algunes de les que construeixen opinió i algunes de les que són objecte de la nostra atenció, demanen la identificació simple del problema i la solució corresponent. Identificar un “virus”, aplicar un “fàrmac”. Però nosaltres sabem que les nostres societats, les seves dificultats i les respostes necessàries, estan dins del que hem d’anomenar complexitat sistèmica. No apliquem, ni en l’anàlisi ni en la resposta, el model causal (causa única-efecte-remei). Sabem de la interacció entre factors, de la constel·lació d’influències, de l’oportunitat en les respostes, de les seqüències dels processos vitals, de recuperació. Sabem posar els petons entre la neurociència, la prestació econòmica i la ruptura familiar. Som persones que no tenen por de les mirades policromes i reclamen respostes interconnectades.

Malgrat la construcció del desprestigi de la política, som professionals que depenem d’ella. No som professionals ni del partidisme ni del sectarisme. Tanmateix, la primera dimensió del nostre rigor professional ens obliga a recordar i explicar les polítiques que veritablement estan al servei de les persones. Les nostres professions tenen sentit si les polítiques que hem d’aplicar estan en primer lloc a favor dels que menys tenen, si afavorim que tothom en formi part d’una comunitat o fomentem l’inclusió, si considerem les dificultats un assumpte comunitari o una malaltia individual. Nosaltres i les polítiques que hem d’aplicar, poden estar al servei del control, de la resignació o de la humanització. Som professionals necessitats de política.

Està bé que les respostes a les dificultats siguin creatives, però nosaltres som professional amb dues certeses: algunes respostes creen més problemes que els que resolen; algunes respostes ja sabem que no funcionen. Quan dissenyem una resposta sempre pensem tres dimensions: què oferim a la persona (dels consols als diners); de què la privarem amb la nostra resposta (de les relacions perdudes a la reinvenció de la seva vida) i com compensarem els efectes generats amb la resposta (de la segregació a la pèrdua d’autonomia). Som professionals que cerquen rigor professional en l’atenció.

Estar al servei de les persones (acompanyant, educant, sostenint, cicatritzant ferides, compensant infelicitats, etc.) vol dir pensar la diversitat de persones que volem que siguin. Pesem en els components vitals d’una persona que se sent persona: té una dosi raonable de felicitat i sap de quin món forma part (o en quin món li deixen formar part). Som professionals que sempre fan aparèixer la persona en tots els expedients.

Ho deixo. Potser no he escrit una altra cosa que la introducció a un manual de filosofia social. A cada paràgraf manca un exemple, d’abans o d’ara, però deixo a la lectora o lector posar els exemples que cada dia viu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Albert Ruf Vilassar de Dalt
1.

Em consola escoltar que altres professionals que atenen a les persones també estan perduts.
Se'ns demanen respostes a problemes nous i, com a mínim, necessitem temps per pensar-hi i per entendre'ls. No sigui que corrent caiguéssim i prenguéssim mal.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article