El mapa no és el territori

Fa poc que he fet una formació en Programació Neurolingüística (PNL) i he après una frase que és: “El mapa no és el territori”. Segons la PNL les persones ens creem els nostres mapes (a través de les coses que hem sentit, vist i experimentat al llarg de la nostra vida) per explicar o donar sentit a les diferents realitats. És a dir que per explicar un mateix territori cada persona ho farà des dels seus propis mapes i per tant no hi ha una manera objectiva i única d’explicar una realitat. Per tant, el mapa no és el territori. Un exemple seria si dues persones van al mateix hotel el mateix dia, mengen i fan les mateixes activitats i l’endemà els pregunten per com és aquell hotel (territori), les dues persones segurament donaran visions (mapes) diferents.

Aquesta mirada m’ha ajudat molt per interioritzar que els discursos personals no són veritats inamovibles i que tot el que pensem ve travessat per les pròpies experiències viscudes.

Actualment, amb la situació de la Covid-19, em trobo amb discursos que no tenen present aquesta visió més holística dels pensaments. La població civil ens estem debatent en temàtiques científiques com si la mascareta és bona o no, si el virus és perillós o inofensiu, etc. Polemitzem temes extrets de discursos d’altres persones, perquè generalment de medicina i de virologia no en sabem, i acabem fent judicis sobre qui no pensen o actuen igual que nosaltres.

Evidentment que crec que els discursos oficials han de passar el filtre del pensament crític perquè d’altra manera quedaríem supeditats als discursos de gent que té interessos personals i/o econòmics en la política, i això és molt perillós. Però també crec que val la pena entendre que la nostra interpretació de la realitat és només això, una interpretació. Que no sabem quines pors té l'altra persona, que no coneixem quina relació ha tingut la seva vida amb les malalties i que no som ningú per jutjar els seus mapes. Prou feina tenim a vegades per interpretar els nostres.

Penso que en lloc de centrar els discursos en com d’enganyat viu tothom, podríem centrar els esforços a pensar en com podem cuidar-nos més, com ens podem fer suport mutu, que necessita l’altre perquè no tingui tanta por, com podríem estar més còmodes dins de la comunitat, etc. És allò que tant diem la gent del món social; de posar les cures al centre de la relació. Perquè amb l’esgotament que està comportant aquesta crisi, és fàcil caure en la trampa de l’individualisme i pensar que la meva salut és molt més important que la salut comunitària. Si no aprenem d’una vegada a sortir dels discursos unilaterals i pensem més a cuidar-nos i a cuidar, en tots els sentits, crec que aquesta crisi mai serà una oportunitat per créixer.

Però sense cap mena de dubte aquest és el meu mapa, i no té per què ser igual que el teu.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Jordi Benavent de Segrià
1.
Benvingut a PNLandia, les teves paraules me fan ressò dels recorreguts i acompanyaments que sovint fem els educadors/es amb persones, grups i/o col·lectius, on la nostra presència ha de ser lleugera i sense determinar-les, sinó aportant eines i esperit crític perquè elles triïn el seu camí, on la seva visió i mapa difereix moltíssim del nostre degut la seva fragilitat o vulnerabilitat, on la injustícia d'oportunitats determina moltes de les situacions que la pandèmia a fet aflorar per un igual. És a les hores quant mapes, visions, missions, recorreguts i territoris conformen la nostra societat.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article