“En una societat decent, les institucions no humilien a les persones”

“En una societat decent, les institucions no humilien a les persones”, Avishai Margalit.

 

Suposem que el diagnòstic sindròmic comportés discapacitat sensorial.

Suposem que la mare hagués demanat informació i suport pel seu fill el febrer de 2020.

Suposem que ja aleshores s’hagués detectat un neguit real fonamentat en la situació educativa i convivencial del seu fill.

Suposem que, al cap d’un mes d’haver atès la seva sol·licitud, s’hagués declarat l’estat d’alarma i ens haguessin confinat a tots.

Suposem que la treballadora social amb qui havia parlat hagués estat afectada per un expedient de regulació temporal d’ocupació i hagués perdut el contacte oficial amb la senyora.

Suposem que, tanmateix, li hagués trucat per seguir el seu cas.

Suposem que, a més, el noi estigués diagnosticat de trastorn de l’espectre autista.

Suposem, només suposem, que enclaustrat a casa, les conductes agressives haguessin aflorat.

Suposem que, sense suport extern i sense anar a escola, la relació a casa es fes insostenible durant sis mesos.

Suposem que al setembre, la mare hagués tornat a trucar i hagués deixat encàrrec de contacte urgent.

Suposem que s’hagués iniciat el curs escolar, però la família hagués decidit no dur el noi a escola per temor de contagi de la Covid-19.

Suposem que la mare estigués sola amb el noi a casa.

Suposem que s’haguessin incrementat les conductes agressives contra ell mateix i contra la mare.

Suposem que la mare perseguís el metge perquè li estengués un certificat que l’eximís d’anar a escola i així poder demanar una atenció domiciliària.

Suposem que el metge considerés que el noi havia de sortir de casa i hagués de reprendre l’atenció a l’escola especial.

Suposem, doncs, que després d’intents fallits no li atorguessin el certificat eximent d’escolaritat.

Suposem que l’inspector d’educació considerés també que el noi havia d’anar a escola i declarés que estava fent absentisme.

Suposem, per tant, que l’escola no volgués fer-se càrrec del noi a casa i, a més, li exigís la quota del servei.

Suposem que la treballadora social li recomanés una progressiva aproximació a l’escola assistint a algunes sessions.

Suposem que la mare decidís mantenir el seu fill a casa, malgrat la greu problemàtica conductual, per por de contraure la malaltia.

Suposem que la confluència de circumstàncies distòpiques, com la precarietat econòmica, el contagi de la malaltia, el confinament domiciliari, l’increment de les agressions filials, l’aïllament social i la sequera d’activitats, la persecució infructuosa del metge per obtenir un certificat, l’acusació d’absentisme escolar, els deutes contrets amb el col·legi, la inexistència de mitjans de suport... esgotessin totes les possibilitats i aboquessin la persona a un carreró sense sortida.

Suposem tot això, només suposem-ho.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article