La nova normalitat als centres d'acollida: moments i vincles


Des del mes de març d'aquest any les notícies i efectes de la Covid-19 ens arriben d'una manera o una altra als centres d'acollida i pisos de l'entitat. Al centre d'acollida Convent dels Franciscans cada dia o setmana és diferent. Paraules com protocol, pla de contingència, PCR, contacte estret, confinament, aïllament, EPIS, etc. es barregen amb sentiments de por, incertesa, patiment, incomprensió, desprotecció, ràbia, resignació... Paraules que de cop i volta les comencem a dir i sentir massa sovint.

És feina dels educadors i educadores, personal sanitari i totes les professionals lluitar cada dia i intentar que sonin de la millor manera possible a orelles de les persones acollides. Com ho fan? De cop i volta es transformen i es reinventen. Utilitzen la imaginació i són capaces de convertir un petit moment en un de molt gran.

La Rosario va ingressar fa uns dies. La rep la Vane, sanitària, amb equip EPI i mantenint tot el possible la distància amb ella. S'assegura que es renta les mans, la sola de les sabates, li pren la temperatura, li dona una mascareta neta i la fa entrar en un lloc que no ha vist mai. L'acompanya a una habitació per l'escala de darrere per evitar trobar-se amb alguna persona resident i abans d'entrar a l'habitació li diu amb el cor encongit: Rosario hauràs d'estar aïllada deu dies per protocol, ja t'ho vam explicar. I ella resignada hi entra.

Si la Rosario hagués ingressat el passat mes de febrer, hauria estat molt diferent. La Vane l'hauria rebut amb una forta abraçada, la casa no se li hauria fet tan estranya perquè dies abans hauria vingut a fer l'entrevista d'ingrés al centre. De camí cap a l'habitació s'hauria trobat als seus companys i companyes: al Pepe, a la Jany, al Joan, a la Cinta... Li haurien donat la benvinguda amb un parell de petons, dinaríem totes plegades al menjador i gaudiria del dinar fet per l’equip de cuina que la saludarien des del seu espai de treball. Després de dinar, la Marta, la seva educadora, s'hauria presentat i li explicaria totes les activitats del centre, horaris i s'oferiria a acompanyar-la en tot allò que anés necessitant en el seu nou projecte de vida.

Al cap de quatre dies d'entrar a viure al centre d'acollida, la Rosario va fer 48 anys i des de la petita finestra de la seva habitació del segon pis va sentir el seu nom. En acostar-s'hi va veure com persones residents, sanitàries, educadores, cuineres, personal de neteja, etc. estaven a fora cantant aniversari feliç i ballant al so de la música amb un pastís entre les mans. De cop i volta, en cinc minuts, va desaparèixer la por, la ràbia, el desconcert, el patiment, la resignació i va retornar de nou l'alegria, l'energia, la il·lusió i l'esperança, no només a la Rosario, sinó a tots els que ballàvem al peu d'aquella petita finestra.

En definitiva, amb aquest escrit vull expressar que a la incertesa d'aquests moments s'afegeixen les dificultats que ja tenim a la nostra feina diària. Tractem amb persones en situació de pobresa extrema, amb problemes de salut, d'addicions, de solitud, que han perdut relacions socials, família... Per aquest motiu els petits detalls o vincles que establim amb les persones acollides continuen sent igual d'importants o més.

La suma de totes les aportacions de cada un i cada una de les professionals dels centres d'acollida (educadores, monitores, sanitàries, cuineres, responsables de neteja i de manteniment...) intenta alleugerir i fer més suportable la nova normalitat de la que ens parlaven.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marife Lleida
1.

La delicadeza con que lo cuentas hace adivinar el cariño, educación y dulzura c
on que tratas a todos esas personas que van buscando eso cariño y comprensión. Gracias por esa gran labor que hacéis y adelante siempre. Un abrazo

  • 0
  • 0

Comenta aquest article