Ja no fa gràcia

Una broma és una cosa molt seriosa
Winston Churchill

Fa uns quants anys vaig estudiar batxillerat a un institut públic d'una ciutat del Vallès. Tinc bons records d'aquella etapa educativa que ens preparava per fer la transició cap a la universitat. Van ser anys de creixement personal, d'estudi i de riures, molts riures. Rèiem al pati, als passadissos i també a l'aula. Pels docents no era una tasca fàcil controlar un grup d'adolescents inquiets, amb les hormones disparades i, al mateix temps, transmetre els coneixements i les habilitats necessàries per al nostre futur acadèmic i professional. Cada professor tenia els seus mecanismes per aconseguir-ho. Un d'ells, el professor d'Història de l'Art, ens mantenia a ratlla a través de l'humor. Un humor polèmic, que no ens deixava indiferents, però amb capacitat de mantenir l'ordre a l'aula. Una vegada aconseguia la nostra atenció, sabia transmetre els seus amplis coneixements en Història de l'Art. A classe, hi havia consens en valorar positivament l'assignatura, i també al professor. O això em sembla recordar.

Un record que es va veure trasbalsat amb una notícia publicada fa pocs dies al diari municipal de la ciutat on vaig estudiar batxillerat. L'article començava informant que l'ajuntament instava al Departament d'Educació a investigar les denúncies d'exalumnes a l'antic director del centre, i exprofessor d'Història de l'Art, per comentaris sexistes i vexants. La notícia em va deixar en xoc, però no em va sorprendre del tot. L'article continuava explicant com un grup d'exalumnes va posar en marxa un compte d'Instagram per acusar a l'exdirector d'assetjament sexual i d'agressions verbals, publicant diferents comentaris que els havia fet el professor quan eren les seves alumnes. Tot i no passar dels comentaris lascius, els exabruptes eren continus segons les fonts del diari.

Poques hores més tard, la notícia corria per un grup de whatsapp que compartim entre diversos amics, tots nois i tots exalumnes del centre. La primera reacció col·lectiva va ser de sorpresa, d'incredulitat. Al principi, ens va saber greu que es taqués la imatge d'aquell professor jubilat que sempre ens havia semblat inofensiu. Vam comentar frases seves entre emoticones rialleres, com la d'aquell dia que es va encendre un cigarro mentre deia “avui han prohibit fumar al recinte de l'institut”. Ens semblava recordar que se'n reia de tothom, fossin nois o noies, joves o adults. Algú va dir que era com el Merlí de la sèrie de TV3 però amb dos cigalons de més i passat de voltes, d'altres deien que era un xai políticament incorrecte, un vell verd d'una altra època o un bromista sense filtre.

També vam recordar algun comentari sexualitzat, però des d'una perspectiva esbiaixada pel nostre gènere i per l'edat que teníem en aquell moment. De sobte, un dels amics va canviar el to de la conversa i ens va recordar que aquell professor mai no havia sigut un sant, i que abusava del seu poder dia si dia també. I tenia raó. Tres eren els eixos de desigualtat i d'abús presents en aquelles situacions. Per una banda, hi havia la dominació masculina heterosexual. Un home feia bromes dels cossos de les noies de manera habitual, encara que elles es queixessin i li demanessin que parés. El segon eix era el de l'edat, senyor adult vs. menors d'edat, i el tercer, el dels rols socials de cadascú. Mentre ell tenia un rol d'autoritat, professor i director del centre, elles tenien el rol d'alumnes subordinades a les seves ordres.

A banda de desemmascarar la figura d'aquell professor i de fer-me canviar la imatge que en tenia d'ell, la notícia em va fer reflexionar sobre els límits de l'humor i sobre la seva evolució històrica. L'humor ha existit sempre, tant l'intel·ligent i respectuós com el malèvol i petulant. El del professor era més aviat del segon tipus. Tenia un estil insolent i pervertit, legitimat perquè era el professor, perquè feia riure a molts alumnes poc conscienciats i perquè tenia la complicitat dels altres docents, qui eren conscients de la seva actitud però no volien intervenir en la seva manera de ser ni de fer les classes. Que l'humor sigui un fenomen històric implica que canvia amb el pas del temps. Fa relativament poc es feien bromes despectives sobre persones negres o homosexuals i eren acceptades socialment. Avui en dia, molt poca gent fa bromes racistes i xenòfobes, perquè només a les ments petites encara els fa gràcia aquest tipus d'humor.

L'humor del professor ja era de mal gust quan nosaltres érem els seus alumnes, però vist amb ulleres del 2020 s'ha convertit en un humor intolerable. Mentre ell va continuar amb el seu estil, la societat va evolucionar, el feminisme va agafar protagonisme, el jovent esdevingué més conscient dels seus drets i les xarxes socials van donar veu a una pluralitat de reivindicacions fins aleshores poc visibles als mitjans de comunicació tradicionals. L'humor, com la societat, ha evolucionat, però ell no ho ha fet, no s'ha adaptat al canvi de paradigma humorístic i pot ser que ho pagui molt car. Així doncs, podríem dir que el context polític condiciona el tipus de bromes que circulen per la societat en un moment històric determinat. Un altre límit de l'humor l'ha de marcar la relació entre els individus que intercanvien les bromes. S'hauria de poder fer broma de tot i de tothom, sobretot d'un mateix, però en igualtat de condicions, és a dir, quan no hi hagi una situació de poder desigual.

Finalment, un dels límits més importants, tant pel jovent com pels adults, és que un no és no, també en l'àmbit humorístic. Si t'estàs burlant d'una persona per simple entreteniment i no com a eina política subversiva, tal com feia Chaplin ridiculitzant a Hitler, s'ha de parar si aquesta persona t'ho demana.

Per acabar, m'agradaria felicitar a les exalumnes de l'institut per començar aquesta campanya tan valenta i agrair-los que em fessin revisar el meu passat donat per descomptat, així com fer-me repensar el sentit de l'humor, ja que aquest, com el gust, es pot educar i cal continuar fent-ho perquè segueixi evolucionant i provocant aquella rialla que tantes vegades ens salva.