Sobre la capacitat de cobertura i protecció dels Drets Socials Universals

Qüestionar-se sobre la capacitat d’un mateix per afrontar les diferents situacions de dificultat tècnica i/o moral, és un exercici personal sa, necessari i que a vegades resulta prou eficaç per saber-se polir les habilitats i potencialitats d’un mateix, així com detectar-se i variar aquelles maneres de fer que desvirtuen i/o limiten la nostra eficàcia. És un exercici de constant adaptabilitat professional; un procés desenfrenat empès per la voluntat permanent de millora. És l’empeny per acostar-se a la “bona pràctica professional”.

Bo i així, em sembla que ens equivocaríem si només ens quedéssim amb una única reflexió íntima i individual. La bona pràctica professional no és només una qüestió aïllada del com jo faig o deixo de fer la meva feina; no són només les meves capacitats i habilitats professionals... Una bona pràctica professional és també i sobretot, la capacitat d’una estructura d’Atenció Social per preveure, evitar i en tot cas assumir les variades circumstàncies i situacions personals i familiars provocades per les moltes disfuncions d’un sistema econòmic i normatiu maldestre, i de qüestionable sensibilitat social. En definitiva, la bona pràctica professional ha de ser capaç d’assolir els principals objectius de l’Estat del Benestar, i doncs, ha de garantir la protecció i la permanència dels drets socials de les persones.

Que estem vivint un moment de crisi o desacceleració econòmica i que aquest procés pot fragmentar i debilitar les principals estructures de contenció, suport i ajuda tradicionals (família, amics, veïns...) és una amenaça real  i de difícil superació amb els mitjans i recursos actuals. Es fa molt difícil dedicar-se professionalment al treball social i no tenir cap moment en què no es dubti de la fortalesa del sistema de protecció i cobertura dels diferents drets personals. De fet, en la meva experiència professional, han estat moltes les vegades en què he comprovat la incapacitat d’assegurar i/o assumir la tasca professional i necessàriament preventiva d’acompanyar les persones i/o les famílies en un procés sa d’incorporació social normalitzada.

Entenent que normes, serveis, recursos i equipaments socials sempre aniran amb presses i a remolc de les constants transformacions socioestructurals, em sembla necessari que des de tots els departaments  públics i administratius es potenciïn polítiques inclusives, capaces de promoure i facilitar la plena incorporació de cada una de les persones vingudes i nascudes als nostres municipis.

Sincerament, espero que l’actual crisi econòmica evidenciï totes aquelles limitacions de l’Estat del Benestar actual i desitjo, que siguem prou hàbils per aprofitar-ne l’oportunitat per reconstruir i reordenar una Xarxa d’Atenció i Benestar Social capacitada per cobrir i protegir els drets socials universals.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article