Esmicolar la cultura i reprogramar la memòria popular

Amb molta probabilitat, la cultura catalana no hauria arribat viva —tal com la vivim avui— al tombant del segle XXI, si no fos per l'entramat associatiu que va fer florir, a principis del segle anterior, una voluntat sòlida d'afermament social i nacional. Però el convuls segle XX deparava una desgràcia que ho deixaria tot en suspens durant quaranta anys. Què ho va fer trontollar tot? Per què? Quines repercussions van haver d'afrontar les entitats?

La insurrecció franquista de juliol de 1936 va començar a desfer el camí recorregut, tant en l'àmbit polític (liquidant la República), com en el social (desfent aquesta xarxa que s'havia teixit durant les darreres dècades). L'acarnissament amb el món associatiu català va ser total i molt ràpid. Durant el conflicte bèl·lic, el bàndol franquista va construir un corpus legal que pivotà sobre dues lleis (Llei de Responsabilitats Polítiques, 1939, i la de setembre del mateix any) que legitimaren un assalt al patrimoni associatiu i, en concret, a l'ateneístic.

El resultat final, o el que coneixem fins ara (gràcies a dos llistats: el de l'Administración Interministerial de Servicios Socioprofesionales de 1978; i el de la Generalitat entre els anys 1981-1984), és el de 278 propietats requisades a tot Catalunya. Segurament, això només és la punta de l'iceberg. Aquest és el treball que es recull de manera molt més extensa en l'exposició ‘Quan s'enduen el país: l'espoli franquista als ateneus de Catalunya’, i que hem estrenat recentment amb el magazín La Mira. Una exposició comissionada per la doctora en història Neus Moran, que ha fet una recerca sobre aquesta matèria.

Les repercussions varen ser devastadores, però no funestes en la totalitat dels casos, i d'aquí rebrotà l'esperança, molts anys després. La requisa patrimonial i la repressió de les persones que participaven de la xarxa associacionista va comportar, en primer lloc, la desaparició de moltes entitats. La idea era molt clara: esmicolar la cultura precedent, i reprogramar la memòria popular, per legitimar el totalitarisme de caràcter feixista vencedor del conflicte bèl·lic.

De les entitats que sobrevisqueren, les variables van ser diverses, però van passar per l'adaptació als nous temps. Moltes juntes directives i socis van ser depurats, algunes entitats van haver de buscar locals provisionals, i les més afortunades, van haver de fer una travessia homèrica dins el nou entramat legal franquista fins que no van aconseguir restituir la propietat dels seus immobles. Un exemple clar en aquest sentit és el de l'Ateneu Igualadí, restituït als seus propietaris el 1946. La requisa fou tal, que l'estat va haver de crear la Comisión Calificadora de Bienes Sindicales Marxistas, el 1940, l'any, precisament de l'afusellament del president Companys, efemèride que fa uns dies ha fet 80 anys.

La fi del franquisme va obrir la porta a la recuperació i a la reclamació. Amb un mapa d'entitats ben diferent del que hi havia mig segle abans, i tota una xarxa cultural catalana clandestina ben organitzada, el patiment passat durant dècades per les entitats es va transformar en la punta de llança de tot un procés per a una restitució del patrimoni espoliat.

Més de 40 anys després de la fi del franquisme, però, l'Estat només ha restituït una petita part del patrimoni immoble, i econòmic també, manllevat per les armes. L'enfortiment i la transformació del moviment associatiu catalanista de fa un segle, és una reivindicació per a un estat propi que defensi aquesta xarxa social, cultural i de país amb garanties; mentre que des de l'estat s'està procedint a una nova involució de drets amb l'aparició novament de moviments d'extrema dreta, tornarà a conduir-nos a un xoc que tensarà novament totes les costures d'un estat que fa temps que flaqueja.