Durant l'ESO em van estimar


Quan vaig fer l'ESO em vaig sentir molt estimada, molt. M'agrada dir-ho, perquè em sembla que no és habitual sentir-se així. Els adults, els mateixos pares i mares, inclús el Departament d’Educació, quan els nanos passen per aquesta època comencem a confondre cuidar i estimar amb sobreprotegir de manera negativa. I quin gran error. Si cuidar-nos és la base de tot! Que els adolescents puguin sentir-se estimats pels professors, per l'entorn, per l'escola fins el punt que més de 20 anys després recordis com t'estimaven és de les sensacions més agradables que una pot tenir.

Potser no ens estimaven, eh!, amb tota la comprensió del món, però el que ens arribava a nosaltres, que estàvem plens de grans, d'hormones, de pèls fora de lloc, de drames familiars i cançons, és que ells venien contents a treballar, i estaven allà per tot, atents. Ens miraven, ens escoltaven, ens preguntaven, i fins i tot ens abraçaven, i no poc. Ens abraçaven molt, no tots (com passa a casa, que uns són més carinyosos que altres, perquè l'escola era casa). Compartíem cds de música i llibres amb els mestres, i quan calia ens acompanyaven a casa o feien que casa vingués a l'escola per parlar de com estàvem. Si calia sortir de classe i passejar amb la tutora pel pati es feia. Si calia que un alumne fes un altre tipus de tasques que l'engrescaven molt més, es feia. I al final, el que aconseguien era motivar-lo a trobar el que realment l'omplís.

Ens esperaven, a dos quarts de cinc de la tarda, a fora el pati per dir-nos adéu. Tots ells junts. “Que nyonyo, el que es necessita a l'ESO és canya”, direu. Està molt de moda aquest argument. Doncs per a mi això, precisament, és canya de la bona, perquè donar amor i eines davant del possible descontrol que suposa l'adolescència és mandanga de la bona. Trobar mestres que eren (o feien el teatre) referents, acompanyants persistents i presents, és un regal pel futur de tots. No devia ser fàcil per ells, em sembla molt desgastant. Ens cuidaven a tots els nivells i això només era la terra on tenien la maquiavèl·lica intenció d'acompanyar-nos a créixer com plantes: cada una diferent i al seu ritme.

Ens van donar eines, moltes! Era un entorn sensible, capacitador: homes i dones per a noies i nois. Un espai segur, segurament més que algunes cases. Et senties molt escoltat, i les idees que tu proposaves podien donar fruits. Podies pensar en projectes, que es posaven en marxa, i si no anaven bé, d'això també n'apreníem. La gestió de la frustració no està renyida amb el suport, el contrari, que se'ns en va de les mans aquesta guerra amb fer créixer! Se'ns demanaven, i es demanen, camins clars i per tota la vida, que escullin què volen fer quan vagin a la universitat. Quina bogeria. Sembla que tot ha de ser blanc o negre i allà, doncs jo tenia una escola molt gris, plena de matisos, i això t'ensenya a conviure amb la incertesa, amb la possibilitat de canvi i amb l'adaptació quan no depèn de tu.

M'agrada molt explicar-ho perquè em van salvar de moltes coses, ells diran que no, que senzillament em van acompanyar. Jo li donaré la volta i diré que em vaig sentir salvada i amb aquest flotador vaig trobar com sortir-me'n del que m'aniria trobant a partir d'aquell moment. “Que exagerat, que simplón, que mitificat”, diran. Però jo segueixo creient fermament en aquesta ESO, en l'ESO de crèixer en molts aspectes però no de cop, en l'ESO de decidir per un mateix moltes coses noves amb l'acompanyament que sigui necessari, encara que t'equivoquis, ja que això hauria de ser dels aprenentatges més preuats, l'ESO que t'ensenya a no tenir por de preguntar-ho tot i que et dona les respostes que calen encara que siguin dures. Una ESO que motivi a trobar, a caure ben avall, admetre-ho, situar-ho i cap amunt. També tenim l'argument de què “això és com un núvol de sucre i un cop surts d'aquí no saps desenvolupar-te”. Ai... I tant que sí! Perquè has pogut deixar-te anar i ser tu mateix, sense fer-te el milhomes; has pogut plorar acompanyat; has pogut preguntar i sentir-te útil, sentir-te important i valorat, sentir, en definitiva, que estàs creixent i que tens les claus, o les trobaràs, per fer-ho de la millor manera possible.

No sé si ara interessa o s'ha estudiat que cal fer créixer així de cop i de cap als nanos de 12 i 13 anys. Fa riure perquè els culpem a ells, “ara van molt ràpid”, diem, i jo tinc la sensació que som els adults, el sistema, que hem saltat uns esglaons: donem a aquests nanos unes responsabilitats, una autonomia i els llencem a espavilar-se, però abans ens hem descuidat de donar-los les eines per poder fer aquest puenting. I quan les coses no surten com volem, quan juguen a fer de grans estúpids, guaita, la culpa per a ells i elles, com si no tinguessin prou en iniciar-se en aquest interval llarg i dur entre la infància i la joventut amb totes les bombes que ho acompanyen.

Tant de bo aquesta mirada no s'aturi i s'imposi, i més en aquests temps de catarsi mundial. Tant de bo els pares i mares valorin i respectin a tots nivells la professió d'aquells que passen hores i hores amb els nostres fills i els hi donem la confiança que mereixen. Tant de bo els mestres puguin sortir de les seves carreres amb aquestes eines, i si ho fan, no els hi tallin les ales quan arriben a les escoles o instituts. Tant de bo els departaments competents donin les eines i recursos perquè ells puguin fer aquesta màgia de recordar, com jo recordo, els meus mestres de fa 20 anys... Al final, tant de bo molts i molts adolescents de fa 20 anys i d'ara puguin dir-vos que els seus mestres els van estimar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article