Emocionalitat enfundada

Les mostres d’afecte, el contacte físic, l’emocionalitat que es transmet en un entorn laboral amb persones amb discapacitat psíquica i/o trastorns de conducta és quelcom que forma part de les estratègies pedagògiques d’actuació en l’acompanyament que en fem. La tasca educativa tot i ser un seguit d’estructures, rutines i activitats que posem en marxa, van acompanyades d’un tracte especial que es caracteritza per oferir i compartir les emocions i els nostres estats d’ànim amb la gent amb què ens relacionem.

Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid-19, d’un dia per l’altre vam haver d’ocultar part de la nostra cara amb una mascareta i amagar la nostra pell, el tacte, sota uns freds guants de làtex, la nostra mirada va quedar rere una pantalla plàstica. De sobte les mostres d’afecte quedaven ofegades. La boca, aquella part del cos que més reflecteix una rialla, aquella part del cos que fa petons, que fa ganyotes per provocar somriures, o que gesticula una decepció o un senyal de desconcert. I les galtes? Les galtes van deixar de rebre carícies i van deixar de ser rebedores de petons. De sobte, tocar-se, apropar-se, abraçar-se, anar agafats del braç... totes aquestes accions van ser censurades per les circumstàncies d’un virus, que pocs d’ells i elles arribaven a comprendre.

És en aquestes circumstàncies quan la pedagogia s’adapta a l’entorn i ho fa per tal de poder continuar amb la tasca realitzada i continuar oferint l’atenció que tota persona necessita. Ens havíem quedat sense les eines que fins ara ens servien per compartir les emocions, els sentiments i els estats d’ànim. Era hora d’anar a la recerca de noves estratègies i els/les professionals que fem atenció directa vam començar a elaborar tot un seguit d’accions per poder transmetre emocionalitat sense perdre la seguretat necessària que es requeria i que se segueix requerint.

En les situacions en què treballar implica anar amb tot l’EPI complet (granota, ulleres o pantalla, mascareta i guants) han sorgit estratègies com:

• Tenir un plafó amb fotografies de tot l’equip professional que interactua amb les persones de la llar o centre: d’aquesta manera continuen veient les nostres cares, els nostres somriures i ens apropem d’una manera gràfica.
• Escriure el nom del/de la professional a la granota amb un dibuix identificatiu: un cor, una flor, un sol, un somriure, un globus...
• Explicar l’emoció tenint cura del to i musicalitat de la veu: seure amb la persona i poder transmetre-li allò que sent, amb paciència, prenent consciència del que volem fer sentir amb les paraules.
• Cantar: mostrar les emocions amb una cançó, mentre s’està acomplint alguna activitat (pintar, netejar l’habitació, parar taula).
• Utilitzar l’expressió corporal: exagerant l’expressió de la mirada, els gestos amb les mans i els braços expressant obertament que estem contents o que alguna cosa no ens agrada.
• Les abraçades convertides en un petit frec, petit, però significatiu.

Als centres residencials, on els vincles entre professionals i persones ateses és fruit de molts anys de convivència, ens vam adonar, a més a més, que aspectes com el to de veu, la marca del calçat, el tipus de rellotge o qualsevol altre aspecte era quelcom que les persones ateses van identificar per tal de saber amb qui tractaven, ja que sota un EPI, tots som iguals.

Totes aquestes estratègies, que potser algunes d’elles ja es realitzaven en el quefer quotidià de les activitats, han pres ara un poder comunicatiu que abans no es percebia, com a tècniques per poder mostrar estats d’ànim a aquelles persones acostumades al contacte humà per tal de poder sentir-se estimades.

Els canvis són presents en la nostra vida, i aquest any més que cap altre, i la pedagogia, com a ciència que és de l’educació i dels mètodes d’ensenyament, s’encarrega que aquests canvis serveixen per adaptar-nos i continuar sense perdre res pel camí, ans al contrari, guanyant en aspectes que potser en un primer moment no havíem parat atenció.