Educació Social en temps de pandèmia? I sempre!

De vegades situacions tan dramàtiques com les que estem vivint des de fa mesos posen en relleu professions generalment invisibilitzades. És el cas de l’Educació Social, que un cop més, ha sortit a acompanyar, donar suport a i donar veu a aquells que, ja de forma habitual, també semblen ser invisibles per la resta de la societat.

En aquests moments, més que mai, ens ha tocat donar una empenta per apoderar a aquestes famílies, oferint eines de desenvolupament personal, gestió emocional, resolució de conflictes, propostes d’oci familiar, suport en l’àmbit acadèmic dels seus fills, suport terapèutic...

No oblidem, però, que abans de la pandèmia aquestes famílies, infants i joves ja estaven en els nostres barris, en els nostres edificis, en el nostre entorn. La Covid-19 només ha fet que agreujar una situació d’alta vulnerabilitat que s’arrossegava des de feia temps i que, en molts casos, ja s’havia cronificat. A aquesta situació s’han afegit altres famílies que d’un dia per l’altre han perdut éssers estimats, feines, llars i que han necessitat eines de gestió del dol. D’altres s’han vist obligades a reagrupar-se per poder subsistir, amb tot el que això ha comportat en l’àmbit personal i emocional.

I en totes aquestes situacions els i les educadores socials hem estat al seu costat, gestionant alhora els nostres propis dols, les nostres pròpies pors i una constant incertesa. Ens han mancat respostes per poder tranquil·litzar a les persones que atenem; no sabem com evolucionarà la situació, quan podrem tornar a la “vella” normalitat (si és que això és possible algun dia) però elles necessitaven tenir (com nosaltres) alguna mena de certesa on aferrar-se. I el que hem pogut oferir és la certesa de la nostra presència, del nostre suport, que tinguessin clar que no estan sols, que a l’altra banda del telèfon, de la pantalla de la videotrucada, del whatsapp, tenen a un/a professional que els escoltarà, que els entendrà i que farà tot el possible per ser d’ajuda i col·laborar per tal de millorar el seu benestar personal i familiar. Hem rebut demandes d’acompanyament en els estudis dels seus fills, suport per gestionar les possibles ajudes a les quals podien optar, preguntes de com portar el confinament amb un/a adolescent agressiu o com aconseguir un sostre estant serveis socials desbordats.

Hem viscut situacions que no oblidarem mai, converses que se’t claven i testimonis que no deixen indiferents i és per això que ha estat crucial l’autocura com a professionals. Empatitzar amb totes aquestes persones tot mantenint una certa distància emocional per no veure’ns immerses en un huracà que ens xuclés i ens deixés inutilitzats. Ara, més que mai, no ens hem pogut rendir ni deixar-nos emportar per la situació devastadora que afecta moltes famílies sinó que hem hagut (i ho seguirem fent) estant al costat dels que més ens necessiten.

Tot plegat no ha estat fàcil però ha estat un repte que ha calgut afrontar per tal de donar resposta a les necessitats dels més vulnerables, els invisibles per alguns, però no pas per nosaltres.

“En un mes hem perdut als meus pares i als meus sogres. No volem plorar davant els nostres fills petits i ens tornem per anar a l’habitació i desfogar-nos en solitari".