Serveis essencials o paper mullat?

Principalment, em vull dirigir a les administracions, jo, Núria Jaraiz.

Aquella mare que al llarg de la primera onada de la pandèmia va estar a casa confinada amb la seva preciosa filla Neus amb pluridiscapacitat, mobilitat reduïda, grau màxim de dependència i un llarg etcètera de circumstàncies, poques d’elles favorables per a la Neus.

Departament d’Ensenyament i de Salut, no sé si donar les gràcies o plorar. M’explico.

Fruit de la feina i dedicació de les extraordinàries Associacions de Famílies d’Alumnes (AFAS) de diferents Centres d’Educació Especial (CEE), després de dedicar-hi molt de temps i esforç, ens van anunciar que érem servei essencial. Fantàstic! Una magnífica notícia. Al juliol totes les famílies ho celebràvem, la mirada s’havia posat de veritat en les necessitats dels nostres fills/es i se’ls donaria servei en cas de decretar-se l'estat d’alarma i confinament total o parcial de la població. Quina il·lusió, ens han escoltat, ens ajuden!!!

Ingènua de mi pensava que això suposaria, en cas de confinament parcial o total, tenir dret, com a família, a decidir si els portàvem o no a l’escola, depenent de cada circumstància familiar o les necessitats dels nostres fills/es; que l’administració ens donava suport i les escoles ens allargarien la mà, estarien obertes i el transport escolar també, perquè per a la majoria dels infants amb pluridiscapacitat és necessari i essencial.

Però la realitat no és ben bé aquesta. Ha arribat l’octubre i amb ell les diferents modalitats de confinament que van a tot gas. PCR per aquí, tests massius de població per allà, etc. Una festa, trista, però una veritable festa d’escenaris i incerteses que ens sobrepassen i neguitegen.

Però tornem a “l’essencial”, al perquè d’aquest escrit, fet des de la desil·lusió envers una administració que exposa al reial Decret Llei 27/2020, de 13 de juliol, a l’annex 2, els “serveis que poden ser declarats essencials” i, entre ells, hi són els serveis d’educació especial. Punt final! No concreta res més. Genial! Gràcies! Altre cop posen un títol, callen boques i no van més enllà.

Què m’he trobat gràcies a aquest Decret? Doncs que la realitat no posa la mirada educativa i sanitària en els nens/es amb pluridiscapacitat o diversitat funcional. Des de la titularitat d’algun CEE em diuen: “No ens queda clar si som servei essencial perquè al Decret diu ‘poden ser considerats serveis essencials’”. Aquesta frase us ben asseguro que fa molt de mal, sobretot a la meva filla i a la resta de nens/es i adolescents amb circumstàncies i realitats com la seva.

Som les famílies d’aquests infants i adolescents que hem d’aclarir a les titularitats dels CEE si som o no servei essencial i el que comporta aquest fet?

Departament d’Educació i Sanitat, avui dia algunes escoles especials no ho tenen clar si són servei essencial i jo no els ho diré. Si us plau, algú els ho pot aclarir?

La segona o tercera onada (ja em perdo) de la pandèmia se’ns torna a tirar a sobre i seguim sense que vostès ho tinguin clar. Què està passant? L’escola és un espai de comunicació i diàleg. Però algú des de l’administració, avui dia, ha preguntat a les escoles especials quins dubtes tenen? Han assessorat i han ajudat a materialitzar el fet de ser servei essencial, dins l’autonomia de centre per poder oferir un servei segur i adequat als seus infants o adolescents i a les seves famílies?

Tremolo només de pensar en un nou confinament i sense informació precisa i concreta de què vol dir servei essencial.

Continuo: a 21 d’octubre de 2020, el Departament d’Ensenyament fa arribar un document amb títol “Mesures i protocol de gestió de casos als centres d’educació especial” i sorgeix un nou concepte: quarantena supervisada. Una possible solució que han trobat els Departaments de Salut i Ensenyament i que el director general de Centres Públics de la Conselleria d’Educació de la Generalitat, Josep González-Cambray, va avançar fa uns mesos en una entrevista a TV3, és que l’infant que tingui una PCR positiva fa la quarantena a casa i a la resta de companys/es del grup estable se’ls hi fa la PCR. Si és negativa i no presenten simptomatologia, sempre de forma voluntària i dins de l’horari del centre educatiu, el CEE podrà oferir a les famílies que els seus fills/es puguin seguir anant a escola. En el cas dels centres d’educació especial concertats cal que la direcció tingui el vistiplau de la titularitat abans d’iniciar una quarantena supervisada.

La realitat: la gran majoria de CEE no ho duran a terme, per manca de mitjans per a poder oferir el servei, per por d’alguns professionals, altres ho argumenten en el fet que com els alumnes no poden fer servir el transport col·lectiu, en cas de quarantena supervisada, les famílies s’haurien de fer càrrec i moltes d’elles pel seu perfil socioeconòmic no disposen de transport privat. I jo em pregunto, què passa amb les que sí que en disposen?

Com a mare d’una nena amb necessitats educatives especials i necessitats sanitàries dins l’àmbit de l’educació especial considero que les administracions haurien d’oferir recursos als CEE per oferir-nos aquest servei i ajuda essencial, sempre dins la màxima seguretat i després les famílies ja decidiríem segons les circumstàncies de cadascuna si volem, podem o ens sentim segurs portant els nostres infants/adolescents al centre. Perquè posar sobre la taula aquest escenari i que molts CEE no es vegin capaços de dur-lo a terme no té cap sentit.

Als CEE hi ha grans professionals, però en moments límit és on més s’ha de posar en pràctica la professionalitat, configurant i fent una reflexió profunda per trobar solucions i no només veure les dificultats.

En resum, un desert de voluntats i mirades envers els nostres fills/es.

Però les famílies i altres entitats, entre les quals no hi entren alguns CEE, seguirem intentant construir, amb perseverança, fins que l’administració entengui les necessitats bàsiques i essencials dels nostres fills/es.

Manca actitud, sí. I, per descomptat, manca posar la mirada en les necessitats específiques dels nostres infants i adolescents amb pluridiscapacitat.

Algú ens ajuda a eixugar el paper mullat, si us plau?

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Maria Bonich VILADECANS
1.

Una realitat i un gran desert també amb l'escola ordinària inclusiva... És vergonyós el maltracte institucional que les famílies estem sotmeses. Sempre lluitant pels drets fonamentals.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article