Les capes de la vulnerabilitat


La crisi sanitària de la Covid-19 ha estat un sotrac que ens ha fet adonar que som vulnerables i ens ha posat cara a cara amb tot un seguit de situacions crítiques, noves i inesperades d’un dia per l’altre. Però aquestes dificultats, com tantes altres coses en la nostra imperfecta societat, no han afectat tothom per igual.

És ben sabut, i poc publicitat, que tots els éssers humans som vulnerables donat que necessitem els altres i els altres necessiten de nosaltres. Aquesta és la base de tota ètica. Però mentre la condició vulnerable és universal, es poden observar diverses capes de vulnerabilitat, i, per tant, hi ha persones en circumstàncies d’especial fragilitat que, arran de qualsevol canvi en les seves condicions de vida (laborals, personals, de salut), veuen agreujada la seva situació i se’ls hi afegeixen noves capes.

Cadascú sap com va passar els mesos de confinament i aïllament entre març i maig. Era una situació excepcional per a la qual la majoria no estàvem preparats. La fredor de les xifres ens servia com a preocupació o com a esperança segons avançava el pendent de la corba. Aquests números semblaven indicar que la malaltia afectava tothom per igual, però de seguida ens vam adonar que a uns grups, els de més extrema vulnerabilitat, els afectava més que als altres. Una nova situació que demostrava que la desigualtat és un problema endèmic de la societat. El sistema social ja es trobava al límit, se li veien les costures, i la situació sanitària sobrevinguda el va tensar encara més. Existien diverses escletxes (econòmiques, socials i digitals) que es van transformar immediatament en esvorancs.

Com a la majoria de sectors, d’un dia per l’altre els centres socioeducatius d’acompanyament a la infància, adolescència i a les seves famílies van tancar. Recordo aquell 13 de març caminar cap a casa mentre trucava a companyes per compartir dubtes de com entomaríem la situació. Ens fèiem conscients que allò ho canviava tot sense haver-ho previst i que calia seguir fent-se presents i disponibles malgrat la incertesa del com, amb la innocència de pensar que seria per 2 o 3 setmanes.

Llavors, les educadores i treballadores socials van passar en un instant de la commoció per la situació a enfocar-se en la compassió, una de les bases ètiques de la seva tasca professional, per dissenyar noves maneres d’acompanyar en remot. Van reaccionar, silents i invisibles com les persones a les quals acompanyen, perquè són imprescindibles i únic punt de contacte per a moltes. Quan s’insistia a mantenir la distància social, les educadores asseguraven que el que calia era precisament reduir-la mentre es mantenia la distància física. Van ser moltes les trucades, seguiments i coordinacions entre entitats del tercer sector i amb els serveis socials de referència. Hi havia, i segueix havent-hi, una manca flagrant de mitjans però elles i ells es feien presents de manera continuada.

També van haver de lluitar contra la frustració de no poder fer més. Posaven tota la il·lusió, la creativitat i l’energia, però tots sabem que, si això no va acompanyat d’altres coses (polítiques, materials, suport...), no n’hi ha prou. Famílies que perdien la feina, adolescents desconnectats i amb por a sortir al carrer, nens i nenes sense contacte amb altres infants ni amb l'escola, habitatges precaris, alimentació insuficient... En l’àmbit digital i escolar, tots sentíem promeses de connexions, ordinadors i tauletes que no arribaven ni han arribat i que les famílies continuen necessitant per no perpetuar-se en l'extrema vulnerabilitat. El sistema no responia ni amb la flexibilitat ni amb la celeritat necessàries, es demostrava, de nou, trencat.

Quan va arribar la fase 3, o la desescalada, o la “nova normalitat”, van plantejar tornar a obrir els centres socioeducatius exigint les mateixes condicions que es prometien per a altres sectors. Ho necessitaven les famílies i ho necessitaven les professionals per fer-se properes i contactar amb aquells infants i adolescents que feia tant que no veien. El treball socioeducatiu no havia parat en cap moment però s’havia alentit per la situació sanitària i això és molt greu i inacceptable. Segueix la manca de mitjans, les pobres condicions laborals i de reconeixement i continua essent més necessària que mai la reacció per part de tots nosaltres perquè les capes de vulnerabilitat no augmentin.

I un cop superem aquesta situació sanitària concreta com ens ocuparem de les altres pandèmies de la societat? Aquelles no tan comunes, no tan presents als mitjans, que no afecten a tots, teòricament, per igual. La desigualtat ha tornat a créixer durant aquests mesos i cal fer quelcom per evitar-ho. Cal impulsar polítiques de promoció de drets que assegurin que tothom tingui oportunitats. També, però, cal que ens mirem i escoltem més els uns als altres i oferim la nostra mà a qui ho necessita.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article