Sobre el relat Covid, i el que “toca i no toca”

Novembre 2020. Com més va la maleïda pandèmia, més evident resulta la dicotomia entre el pensament raonat, prudent i atent (disposat a aprendre) i les directrius, les polítiques de determinats governs, entossudits a ni intentar la menor autocrítica. I més: se’ns confirmen els foscos pronòstics, inexorablement.

Mirada global i local: posem que, aquí, parlo de casa pròpia, del Govern de Catalunya. El simple llistat d’errors i malifetes del Departament de Salut amb la inefable consellera —uf!— en cap —i de peus a la galleda— requereixen poca explicació, però urgeix la denúncia i rectificació.

Seguim instal·lats en l’empatx mediàtic per sobredosi, que, per contradictori, per difícilment comprensible, està aconseguint que la ciutadania, la gent més normal dins l’anormalitat del moment, segueixi perdent la confiança, augmenti la confusió, mal refiï de tot i tothom. Mala cosa, quan l’escassa credibilitat en les administracions s’ensorra.

La cosa, el que “toca”, que deia aquell que no cal anomenar, és sobreviure, aprendre de les errades manifestes —ni que portin anys i panys en vigència i tossuda aplicació—; toca rectificar i resoldre el més immediat i amb la llum posada a generar bases mínimes de solució estable. Toca un canvi de model, que no vol dir eliminar el que el feia eficient i estimat (atenció primària), i implantar a cop de decret una suposada nova tecnologia que ni és, ni pot ser, això que estan perpetrant. 

Poso tan sols alguns exemples dolorosos del que NO toca i que, a més, no té disculpes. Que no és assumible que el telèfon (vella tecnologia, per cert) sigui un instrument de (in)comunicació barrant el pas al contacte amb l’equip d’atenció sanitària i, en particular, de primària. Que no es pot palpar un abdomen ni fer una exploració per telèfon. Per cert, el 061, altre cop de re-pagament per la musiqueta d’espera. Ni renunciar sense més a la visita presencial, amb una població sobretot gran i molt necessitada, que no es mou en aplicacions telemàtiques, ni webs, ni tutorials, ni en APPs i, en conseqüència, queda més segregada i incomunicada que mai. Ni pot ser que els nostres CAPs que queden actius facin TOT sense pràcticament dotació de recursos: seguiment de població assignada, vigilància de cronicitats i fragilitats (malmesa), coordinació amb especialitzada (?), referència amb escoles i residències geriàtriques del territori, diagnosis de Covid-19, urgències, dissuasió telefònica i funcionament, malgrat les baixes de personal no cobertes i/o exhaust i defallit. Ja de pas, el rastreig: nooo!

Alguna perla més? Simple enumeració: canvi de protocols segons el Departament, l’expert a mida, l’existència real de mitjans o el moment polític partidista. Crida a estudiants sanitàries de darrers cursos a incorporar-se a la trinxera, a canvi de contractes miserables i convalidacions de “pràctiques” que no són les formacions degudes, sinó mal tapar les feines desateses. O el vice/presi del Govern, el gran privatitzador Sr. Aragonès, demanant la incorporació de sanitaris jubilats a l’atenció sempre insuficient i denunciada de fa decennis. Amb quina autoritat moral? Amb quina responsabilitat respecte de la notòria fragilitat i risc de col·lectius d’edat?

Ara, la darrera és la d’esprémer el món educatiu amb tasques per fer “de metges”: autotests nasals practicats pel mateix alumne, a partir dels 12 anys (o pel veí de taula), això sí, vigilats pels seus mestres ensinistrats a pressió, i encarregats de passada de seguir el rastreig de contactes propers. Sembla un guió de pel·lícula de por, de plorar o de riure.

Objectiu governamental assolit: els recursos/diners —arribats i/o per arribar— estalviats, dedicats als compromisos, a les concertacions amigues, a l’ús incontrolat a mercè de l’“excepcionalitat”, a Ferrovial! Clama al cel! A la construcció d’hospitals (cinc!!) que arribaran tard, malament i sense personal —ja espoliat a la primària—, seguint el paradigma del neoliberalisme més surrealista de la Sra. Ayuso de la comunitat autònoma de Madrid, que edifica un macro-hospital Covid, i gasta i malgasta repartint, i no té ni previst personal per atendre’l.

El Govern no inverteix (“Gasta”, diuen ells) en recursos, i deriva partides milionàries a l’exterior (externalitza, concerta, contracta). Quan, ara, el que CAL contractar són milers de treballadores públiques de la salut, la sanitat, l’educació, els serveis socials i essencials, la dependència. JA.

Podríem seguir, però estimem-nos una mica, i aquí m’aturo. Hi ha llum al final del túnel si d’una vegada la ciutadania apoderada ens posem dempeus i exigim respecte, veritat i transparència a les administracions i als administradors responsables i impunes. Més que mai, SALUT!