Ells ja estaven preparats

L’estat d’alarma instaurat per l’expansió del coronavirus a casa nostra manté un fort paral·lelisme amb la situació que viuen dia a dia els joves menors estrangers no acompanyats.

Són joves menors que venen majoritàriament de l’Àfrica, amb l’esperança de poder construir una nova vida i així ajudar a les seves famílies. Arrisquen la seva vida per arribar fins a Europa i en el trajecte es trobaran diverses màfies i policies frontereres corruptes que hauran de “persuadir” amb el que duen al damunt, res o quasi res. Superen situacions climàtiques i geogràfiques molt difícils amb només 16 o 17 anys, sols, sense la guia ni l’acompanyament de cap referent adult de confiança.

Aquest paral·lelisme es dona principalment en tres àmbits: la desconfiança cap al sistema legal, la impossibilitat d’acompanyar presencialment als familiars malalts i en l’esforç per dotar de sentit al seu viatge, a la seva vida.

Desconfiança cap al sistema legal

Amb el confinament causat per la pandèmia, la llibertat dels ciutadans per a decidir en molts aspectes s’ha limitat d’una manera clara. Moltes llibertats que es consideren fonamentals han quedat sotmeses a una legislació feta seguint les consideracions dels científics i epidemiòlegs que els aconsellen.

La incertesa és constant: no se sap què passarà demà. Tot és possible i res és segur. No es pot planificar res en cap àmbit. La paraula dels polítics queda sovint en dubte en canviar posicions que semblaven fermes. Es posarà en marxa el que han decretat? Cada dia ens aixequem demanant fins quan durarà aquesta guerra contra la Covid-19, si les mesures preses pel govern es compliran i, en definitiva, si realment saben que s’estan fent.

La incertesa i la desconfiança és el pa de cada dia per als joves migrats i no és estrany sentir-los dir: “Estoy muy preocupado porque no tengo los papeles. No sé qué pasará con mi futuro”.

Quan un jove migrat arriba a Espanya arriba amb la intenció de treballar i guanyar-se la vida amb honestedat i esforç. Venen carregats d’energia, idees, coneixements i somnis per oferir a la societat. Malauradament, tota aquesta riquesa que els acompanya queda anul·lada quan, els qui posseeixen el poder per a legislar opten per a prioritzar la “regularitat” per sobre “l’oportunitat”. Igual que en la situació actual, l’Estat constantment canvia les lleis, aplica noves regles i genera frustració cap a totes aquelles persones que esperen una resposta per a començar a encaminar una nova vida.

Els joves migrats s’han fet experts en dominar la incertesa i frustració cap als canvis constants d’informació i cap a la impossibilitat de rebre expectatives de confiança per part de l’Estat. S’esforcen i perseveren dia rere dia sabent que la seva seguretat personal i professional depèn d’obtenir els papers per a poder residir a Espanya.

Com els poden obtenir? Perquè un migrant, menor o no, pugui residir i treballar, cal que obtingui el NIE (Número d’Identificació d’Estrangeria) amb permís de residència i treball.

Quan els joves arriben sent menors d’edat, normalment, arriben sense res que els identifiqui. Passen llavors a estar sota la responsabilitat de l’Estat que es compromet a tramitar-los la documentació. Gran part d’aquest procés depèn de les relacions internacionals que manté Espanya amb els seus països d’origen. Aquestes relacions s’estableixen per interessos econòmics i polítics.

El temps passa i la documentació no arriba mai. Tampoc la llibertat de moviments ni la tranquil·litat. No poden fer res directament per a canviar la situació. Només esperar i confiar a tenir la documentació abans dels 18 anys perquè, si no, l’Estat deixa de protegir-los. És llavors quan es queden desemparats i atrapats en la següent situació paradoxal: Per un costat, per aconseguir la documentació, necessiten acreditar que estan treballant o estudiant. Per l’altre, necessiten aquesta mateixa documentació per accedir a uns estudis reglats o a una oferta laboral. Una n’és la condició indispensable de l’altre i viceversa. Per als que tenen sort i se’ls entrega la documentació es produeix un esclat d’alegria per un aspecte, que fins ara semblava obvi per la majoria de la ciutadania: el dret a poder treballar.

Durant aquest període de tensió i patiment per la incertesa, se li afegeix el deure d’ajudar a la família des de la distància. Quan decideixen creuar el Mediterrani per anar al paradís europeu deixen de ser nens per a passar a ser els adults forts i valents de la família, els que portaran l’esperança, el prestigi i la sort al seu entorn familiar. No obtenir els papers suposa pel col·lectiu migrant, no acomplir amb allò que s’espera d’ells i conseqüentment patir un fracàs viscut amb vergonya i molt malestar psicològic.

Amb l’estat d’alarma, la ciutadania ha viscut una situació molt semblant als joves estrangers: hi ha un poder que decideix quines llibertats poden ser limitades afectant la possibilitat de desplaçar-se o la capacitat per treballar.

Impossibilitat d’acompanyar i acomiadar a un familiar malalt

Quan decideixen marxar cap a Europa saben que pot passar molt de temps fins que no puguin tornar a veure les seves famílies. Aprenen a relacionar-se i a comunicar-se des de la distància. També aprenen a integrar els canvis pels quals passen les seves famílies d’origen, sense poder decidir tornar amb elles per viure-ho. Comparteixen des de la distància naixements de germans, casaments, reconciliacions. Però també malalties, patiment i la mort. Com passa actualment amb la Covid-19 han hagut de gestionar la impotència de no poder ajudar ni donar suport a un familiar malalt. Si se’ls hi moren familiars en el transcurs de la seva partida, no hi poden fer res.

Els psicòlegs han estudiat què passa quan hi ha una pèrdua significativa en la vida d’una persona. Normalment es comença un procés de dol que inicia (en casos en què es pot preveure) amb un ritual de comiat. Aquests joves no poden iniciar aquest ritual amb les seves famílies perquè estan atrapats a Espanya i no poden retornar.
Com fem nosaltres actualment, l’única via que tenen és la videotrucada i encreuar els dits perquè tots els familiars es mantinguin sans i en vida mentre no hi hagi possibilitat segura de retorn.

Davant la mort d’un familiar, la sensació de fracàs per no poder ajudar encara es fa més intensa i desesperant.

Nosaltres hem hagut d’esperar la situació de la Covid-19 per percebre el dolor i la sensació d’impotència que genera la mort d’un familiar en la distància. Per a ells, és un dolor habitual i constant que, malauradament, han après a suportar amb resignació.

Donar sentit al viatge cap a Europa

El confinament i l’estat d’alarma per la Covid-19 ha aturat el món sencer. Quan tot ha quedat parat, quan tots els objectius personals i professionals queden en quarantena, com es pot donar sentit al confinament? Es pot veure afectat el sentit a la vida pròpia?

Molts d’aquests joves es plantegen aquestes qüestions vitals de manera freqüent. A poc a poc van conformant una resposta coherent amb els seus valors de vida.

Una necessitat humana inqüestionable és donar un sentit a la existència. Aquests joves busquen donar resposta a tot el que els ha tocat viure per a justificar el preu tan alt que han pagat per arribar fins aquí. No és una qüestió d’orgull, és una qüestió de dignitat humana que permeti fonamentar la lluita per la vida que encara els espera.

Quan surten del seu país d’origen, ja han dibuixat un mapa d’expectatives i futurs imaginaris: obtenir una bona feina i diners per la família, poder viure les seves idees i creences amb llibertat, evitar situacions d’opressió social de societats molt tradicionals i tancades, etc.

Esperançats, emprenen el viatge cap a un futur que no existeix, o que només existeix en la seva imaginació. Alhora, aquesta esperança els aprovisiona mentalment per sobreviure a les dures condicions del viatge: Alguns d’ells han nadat, de nit, durant més de vuit hores per arribar a terra. Altres s’han enganxat fort a l’únic suport visible d’un camió atrotinat per no caure al mig del desert i quedar-se allà per sempre. I hi ha que han hagut de travessar el mediterrani amb pastera, creuar murs infranquejables o caminar durant mesos per poder arribar fins aquí. Això n’és només un petitíssim exemple de les atrocitats que han de viure aquests joves i que explica part de les característiques presents en el dol migratori, fenomen estudiat en la clínica que presenten les persones migrades.

Estan disposats a jugar-se la vida perquè creuen en les segones oportunitats. Malauradament no tots poden explicar la seva experiència, molts han perdut la vida, s’han quedat a mig camí o han hagut de retornar a l’origen, avergonyits.

Els que arriben a Espanya desperten ràpidament del somni que els sustentava. De cop i volta, tot allò que s’havien imaginat, desapareix i neix dins seu el desconcert, la frustració i la desorientació. Com ens passa actualment, el futur deixa d’existir i només queda palpar el present. Tenen dues opcions: negar la realitat i barallar-s’hi o acceptar-la i acollir-la. Gairebé tots obtén per la segona, encara que sigui, a priori la més costosa mentalment.

Arribats en aquest punt, retornem a la pregunta inicialment plantejada: quin sentit es pot donar al confinament ara que tot ha deixat de ser com era? Quines estratègies es poden utilitzar per alinear expectatives vitals amb la nova realitat? Com ho han fet aquests joves per aconseguir-ho?

La seva batalla per tirar endavant i no deixar de confiar en l’endemà es tradueix en accions que els ajuden a atribuir sentit a la seva experiència humana.

Per a ells, contribuir a la comunitat és donar sentit. Ajudar a les seves famílies és dotar de sentit. Agrair el que els regala la vida, és donar sentit. Aprendre l’idioma és donar sentit. Creure’s escoltats és donar sentit. Confiar en la seva paraula, és ajudar-los a donar sentit. Mirar-los com persones i no com a delinqüents, és contribuir al seu sentit com a persona. Comprovar que poden dirigir la seva vida, és donar sentit.

Els joves migrats ja coneixien els efectes i les conseqüències del confinament i han après a gestionar-les molt abans que nosaltres. Ells ja estaven preparats. Han cursat un Màster en “gestió de la frustració, tolerància a la incertesa i cultiu de la perseverança” des del primer moment d’arribar a Europa. Són experts en gestionar la frustració per la impossibilitat de somiar, en tolerar la incertesa cap al futur i en viure el present conscientment per donar sentit al seu viatge.

“No estic segur del futur, però no em preocupa”. Frase final de la pel·lícula Ad Astra (dir. James Gray, 2019).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Marta Barcelona
2.

Gracies Clara. Fa pensar i ajuda a entendre. Molt bon article

  • 0
  • 0
Jordi Barcelona
1.

Excelent reflexió i article. Gràcies Clara !

  • 1
  • 0

Comenta aquest article