En tens 18, i ara què?

“Els 18 no són una meta, sinó un punt de partida cap a un llarg camí, així que prepara’t per al llarg camí que t’espera”. Anònim trobat a Internet.

“No intentes ser más. No intentes ser menos. Te van a ocurrir cosas importantes a tí y a tu vida, Peter. Cosas importantes. Y eso conllevará una gran responsabilidad. ¿Lo entiendes?”. El tiet Ben a Peter Parker, “spider-man”.

“La vida no és un problema per a ser resolta. És un misteri per a ser viscuda”. Ghandi.

En tens 18, i ara què?

Per a qualsevol persona que arriba a aquesta edat s’obren un munt de possibilitats, entre desitjades i volgudes. També neixen petites pors per la magnitud i la simbologia de l’edat. Pors i responsabilitats que aquestes persones no saben si podran sostenir o no... Un món conegut, però que s’obre en canal amb noves perspectives fins ara, en alguns casos, no reconegudes.

En tens 18 i has de marxar...

Sembla impossible que aquesta frase se li hagi de dir a un grup de persones concretes que, mal protegits dins del sistema, han d’abandonar-lo amb la incertesa de què serà i què passarà en aquest nou horitzó que se’ls obre. En aquesta nova oportunitat social i vital que se’ls presenta, ells i elles, en un percentatge important, no estan preparats ni formats per saber què han de fer o com han d’afrontar les noves situacions i emocions que hauran de viure i gestionar a partir d’aquest moment com a nous adults i adultes.

En tens 18 i has d’aprendre a gestionar els teus diners (i emocions)...

¿És segur i possible que algú pugui gestionar tot això, quan, abans, durant el temps de protecció, se li ha negat aquesta possibilitat i el control passava per un adult que l’acompanyava o per la possible autonomia pactada amb el seu tutor o la seva tutora? És possible saber gestionar tot això sense un mínim d’acompanyament, sense acceptar aquest suport quan en tens 18 anys? Tornar a vincular, a confiar, tornar a explicar una història de vida, un passat i tornar a angoixar-se amb un present imposat pel sistema que t’ha protegit, quan a l’exterior aquesta entrada al món social i cultural es fa molt més tard...?

En tens 18 i has de ser autònom...

“Autònom” o “autonomia” són paraules que pesen, però que no són exactes d’allò que se’ls demana i que, ara, es trobaran. No tothom ens podem considerar autònoms socialment, culturalment i econòmicament. No ho som, i tampoc crec que sigui això els que se’ls ha de demanar, a aquests joves, quan arriben a aquesta edat. Crec en paraules com “responsabilitat”, “convivència”, “esforç”, “perseverança” i “respecte” per un entorn que ens rebrà i al qual li hem de demanar el mateix per a aquests joves que s’enfronten al gran monstre social que ens envolta i que ens controla i, en certes ocasions, ens converteix en petites titelles. I a aquest monstre aboquem als i les nostres joves, quan poden ser més vulnerables de caure en les seves urpes...

En tens 18 i has d’aconseguir les teves fites...

I quines són aquestes fites? Sobreviure, trobar feina, finalitzar una formació acadèmica, iniciar-la, continuar en el sistema de protecció... I de qui són aquestes fites? Què volen ells i elles realment fer quan arriben a aquesta edat? Ho sabem les persones que els acompanyem? Abonem aquestes possibilitats, els hi afegim de més, amb les nostres projeccions o amb les del sistema de protecció? Oferim noves possibilitats on puguin destacar, a partir de les seves competències que no dels seus coneixements?

Però....

En teniu 18 i, encara que marxeu a un sistema poc protector i respectuós amb la diferència i el desconegut i l’invisible, deixeu petjades que arrelen en el cor de les persones que us han acompanyat fins a aquesta màgica xifra, tant en els iguals com en els adults que deixeu enrere. Petjades que ens omplen l’ànima i que ens fa pensar que ho podreu tornar a fer en el futur. Que a partir d’aquesta marxa, tornareu a trobar-vos amb noves persones referents per a vosaltres, amb iguals que us intentaran cuidar i acompanyar i que us ajudaran a veure aquesta nova etapa com una nova etapa enriquidora i plena de noves experiències que us ajudaran a créixer i a aprendre.

Però...

En teniu 18 i ens n’alegrem, d’aquest fet, ja que forma part del creixement personal i social de les persones. Ens sentim tristos per totes les pors que venen pel canvi, pel fet que entrareu en aquest món social del qual, en algun moment, us van treure. Sentim pena, com si alguna cosa nostra, pròpia, marxés amb vosaltres per no tornar. Fem un sopar d’acomiadament amb un somriure que fa que tot ressoni a festa, a alegria pel canvi, per la marxa. Acompanyem el nou destí en silenci, amb paraules imposades que trenquen silencis, amb cartes escrites que parlen d’allò que no podem transmetre. Diem fins aviat, sense saber-ho, sense tenir-ne del tot la certesa, desitjant que sigui així, però sense saber si es farà realitat.

Però...

En teniu 18 i continuem dins la dinàmica, acollint a nous menors d’edat, en les rutines institucionals, responent preguntes d’aquells que van conviure amb tu, recordant amb ells moments passats. Continuem acompanyant, abraçant, fent riure, oferint i tenint cura d’aquells que no han marxat encara, ja sigui perquè no han complert els 18 (que tu sí que has complert) o perquè ha estat possible un retorn amb la seva família o un acolliment en una altra família. Continuem en el sistema de protecció a l’espera de poder oferir un altre acomiadament de somriures a qualsevol dels nostres infants i joves, als quals acompanyem any rere any, dia rere dia, cada segon que passem amb ells i amb vosaltres.

Gràcies per tant. Gràcies per tot. Gràcies, V. i P., i tots i totes aquelles que en algun moment heu complert 18 i heu marxat.