La dicotomia de les noves tecnologies

Tal com exposa Cobo (2019) en el seu llibre, la massificació d’Internet està generant noves formes de poder i control. Actualment hi ha manipulació, influència, vigilància, distorsió de la informació, pèrdua de control, sobrecàrrega cognitiva, més distraccions... I tots aquests fenòmens generen noves escletxes digitals.

Tenint en compte que en el nostre entorn s’incentiva, propicia i, gairebé, s’exigeix l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), s’ha de conèixer el concepte d’escletxa digital —tan anomenat en aquests darrers mesos—. Aquest terme té una estreta vinculació amb la “diferència que hi ha en el maneig de la informació” (Castro & Zamora, 2009, p. 51).

Ara bé, cal afegir que, avui dia, aquesta divisió digital està més relacionada amb aspectes com: la velocitat de connexió a la xarxa, l’ús d’Internet, la condició sexual, l’assimilació de la informació, l’adquisició del coneixement, les oportunitats d’accés a les TIC i als recursos digitals... (Lázaro, Estebanell & Tedesco, 2015). Per exemple, el fet de no disposar d’un accés ràpid a Internet limita l’ús que li vulguem donar i determina l’aprofitament que en traiem. Doncs no és merament el fet de connectar-se o no a Internet, sinó que va més enllà, ja que es valora “allò que pots fer quan estàs connectat” (Cobo, 2019, p. 34).

També hauríem de ser més conscients que la nostra activitat digital té un impacte evident i tangible tant en la nostra vida personal com professional. És per aquest motiu que és necessari ser responsable, autònom i crític en utilitzar les TIC. Fent referència a això, en el documental The Social Dilemma (Orlowski, 2020) es parla de prestar especial atenció quan s’accepten les condicions d’ús d’un determinat servei en línia. Així mateix, en el reportatge Tot el que sabem de tu (Duran & Bonet, 2020), reflecteixen la nostra vulnerabilitat a Internet, perquè hi proporcionem múltiples dades personals.

Tant és així que crec que l’alfabetització digital de les persones és molt rellevant, ja que la majoria dels ciutadans no disposem de coneixements ni estratègies suficients per gestionar i administrar la nostra vida digital (Cobo, 2019).

Clarament, cada vegada més, les innovacions tecnològiques tenen un paper fonamental en la nostra societat, ja que ens faciliten molts dels nostres quefers quotidians. És a dir, tot i que no és menys cert que Internet ofereix moltes oportunitats i avantatges, també porta inherents molts perills. De fet, esdevé un mitjà de marginació i exclusió social —generant més diferències i desigualtats—. Una evidència clara és que els nens/es de les famílies més vulnerables, les quals no disposen d’equipaments electrònics suficients ni d’un accés òptim a internet, veuen minvat el seu dret a l’educació (Martínez, 2020).

Per fer front a aquest nou paradigma, l’educació esdevé el mitjà perquè tots els individus s’apoderin i desenvolupin la competència digital, així com per afavorir la inclusió social. A tall d’exemple, emprar recursos digitals facilita poder donar resposta a les necessitats de tots i totes, especialment, a l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu. Per tant, la formació continua dels professionals de l’educació és clau perquè sàpiguen integrar les TIC i les Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement (TAC) amb una bona base pedagògica (Blanco, Ramos & Sánchez, 2018).

Tot i això, aquest gran desafiament no el poden assumir només els docents, sinó que l’hem d’abordar des d’una voluntat col·lectiva. A més, s’haurien d’establir accions i polítiques efectives vinculades amb les implicacions ètiques dels usos de les TIC, així com definir lleis que regulin a les organitzacions (Cobo, 2019).

En conclusió, la utilització de les TIC esdevé tant un factor de transformació i millora social com un promotor de la bretxa digital. Malgrat tot, considero que és insubstituïble el fet d’intentar obtenir el màxim profit de la tecnologia —en benefici comú—, alhora que ens protegim de la intrusió digital.