Això llaura Coop57 fa 25 anys: una economia per a la vida

“La igualtat no és la condició per a res –l'èxit personal, l'Estat de Dret– sinó una finalitat en si mateixa perquè és una de les bases de la nostra vida en comú. La igualtat forma part dels ciments biològics i culturals de la sociabilitat humana, de la nostra capacitat per viure junts i la nostra necessitat de fer-ho. El rebuig de la desigualtat i la reprovació col·lectiva dels individus dominants estan profundament integrats en la nostra història evolutiva: som animals molt menys jeràrquics que altres primats. Però, a més, l'experiència històrica mostra com els increments de la desigualtat estan relacionats amb la fragilització social, la disminució de la solidaritat comunitària i l'augment de la desconfiança col·lectiva”

César Rendueles, Contra la igualdad de oportunidades (Seix Barral, 2020).

[Impossible, escriu Erri de Luca, és alguna cosa que encara no ha succeït. 1995-2020. I enguany farà dues dècades i mitja que Coop57 va néixer, enmig d'una altra crisi, per fer possible posar l'estalvi –el diner– a treballar pel canvi i la transformació social. Aquest espai compartit amb el Social.cat, aquesta columna cooperativa, respon a aquest projecte col·lectiu que és Coop57. 25 anys i un dia i 38 butlletins semestrals que, des de juliol de 2001 arriba a les mil entitats i sis mil persones que fan Coop57 cada dia. Aquest text, perquè tornar al passat no és cap futur, és l'editorial de Coop57 en aquesta tardor pandèmica enmig de pandèmiques desigualtats].

El passat mes de març, sense que ningú fos capaç de calibrar correctament el que venia, tot es va capgirar. Carrers buits, comerços tancats, escoles desertes, parcs precintats, carreteres sense cotxes, aeroports sense avions, vies sense trens, ressorts turístics amb aspecte de pobles fantasmes, hospitals saturats, carros de la compra a vessar, videotrucades constants, rodes de premsa surrealistes, balcons plens d'aplaudiments i activitat, cases convertides en oficines, escoles, tallers d'art i restaurants casolans, l'aprenentatge del teletreball i de les relacions humanes sense abraçades i a distància i dades, moltes dades. Sovint inconnexes, contradictòries o confuses.

Un gran xoc sanitari, social i econòmic. Però també emocional i psicològic, que encara dura i les conseqüències de les quals encara no hem pogut veure ni entendre. La pandèmia provocada per la Covid-19 ens ha fet adonar que el món en què vivim és fràgil. I que el ritme vertiginós que l'economia de mercat exigeix és brutalment vulnerable si la roda deixa de girar. Moltes lliçons ens està deixant aquesta pandèmia de les que haurem de veure si som capaces d'aprofitar o, com sempre, guardarem en un bagul oblidat. La crisi actual és molt àmplia i profunda i altera la manera en què vivim i ens relacionem. I de vegades sembla que ens estigui tocant viure en un futur distòpic que crèiem reservat, només, a les pel·lícules.

El sistema econòmic que embolcalla tota la nostra societat també es fa present amb la pandèmia i ens recorda que el capitalisme comporta crisi permanent per a molta gent. Aquest virus despulla les fragilitats del sistema i n'accentua els seus defectes. “Plou sobre mullat”, ens deien des del Projecte Lliures. Un estudi de l'Hospital del Mar explicava que el barri amb la renda més baixa de la ciutat de Barcelona havia tingut 2,5 vegades més persones infectades que el barri amb la renda més alta. Una tendència que es repeteix sense excepció a totes les ciutats, regions i països. Segons l'institut de recerca PovcalNet, es pronostica que la crisi del coronavirus abocarà a la pobresa severa 50 milions de persones en tot el món, la major part d'elles en els països de menor renda, especialment de l'Àfrica sud-sahariana.

Aquests exemples serveixen com una petita mostra d'un sistema amb múltiples discriminacions de classe, gènere i raça que provoca que aquesta crisi sanitària no la visquem totes igual. I, a més a més, és utilitzada per amplis sectors de la societat per fer una fustigació mediàtica classista i racista que situa a les persones pobres, migrades i racialitzades com a vides perilloses que han de ser controlades i contingudes. Però les monedes tenen dues cares i, alhora de la duresa i la cruesa amb la qual s'ha patit el virus, durant el confinament els índexs de contaminació van baixar dràsticament, els mars i rius es purificaven i es tornaven a omplir de vida, inclús la vida salvatge arribava als nuclis de les grans ciutats i l'aire es tornava més pur. La natura i el planeta van viure una primavera privilegiada recuperant, momentàniament, part del seu espai perdut i demostrant la seva força i capacitat de regeneració. No ens hauria de fer reflexionar profundament que quelcom tan dolent per l'espècie humana sigui tan bo pel planeta?

Una lliçó que, tant de bo puguem aprendre i ens serveixi per avançar decididament en la lluita contra la crisi climàtica, que al final pot esdevenir la darrera de les crisis si seguim comprometent la mateixa habitabilitat del planeta. Des de l'economia social i solidària, la resposta ha estat amb les fórmules que ens són pròpies: solidaritat, cooperació, esforç col·lectiu i comunitat. Una economia per la vida. Una vida que s'ha posat al centre més que mai i que ens ha revelat, encara més, el valor real de les cures i el suport mutu. S'ha pogut realçar el valor de la sanitat, l'educació o la cultura. Àmbits que sempre es veuen atacats quan el capital ho ordena i que quan la vida es torna vulnerable i les persones ens sentim fràgils, ens hi agafem ben fort. Recordant-nos el realment essencial i important. A partir d'ara, tocarà reconstruir el que s'ha emportat per davant aquesta pandèmia, a escala emocional, social i econòmica. Seria bé fer-ho sense repetir els vicis del passat perquè com deien algunes parets durant la pandèmia, “no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Hem de construir quelcom nou, diferent, posant la vida al centre i lluitant per no deixar ningú enrere.