La perversitat de les festes

La festa és el gran invent de la humanitat. És el temps i espai, privilegiat, per relacionar-nos, trencant les fronteres que fem amb les altres persones. Estem més predisposades a apropar-nos a gent que no coneixíem abans. Tothom forma part dels nostres. La festa sempre reuneix, generant sentiments de pertinença.

Les festes de Nadal sempre han estat l’exemple paradigmàtic de festa. Des dels seus orígens fins i tot abans de les saturnals romanes, els pobles mediterranis gastaven tot el que havien estalviat esperant la festa del Sol, de la vida que renaixia. Hi ha sempre un element mistèric, ajudat per l'excés de menjar, beure, tendresa, disbauxa, riure, que trenca els bloqueigs, passant límits que imposa el seny o l’autoritat.

En totes les cultures en tenim molts exemples. Espais i temps sense fronteres, sense distàncies que ens fan generar mecanismes de defensa. Aquesta grandesa de la festa és el que ens humanitza. Perquè hi confiem. Som humans perquè som imprescindiblement relacionals. I no solament per protegir-nos amb la comunitat, sinó perquè ens transformem gràcies al diàleg, al frec a frec.

Tot s’ha acabat amb la pandèmia. La màxima de la Margaret Thatcher “There is no such thing as society. There are individual men and women, and there are families” (”No hi ha societat. Hi ha homes i dones individuals, i hi ha famílies”), amb la qual es reafirmava el neoliberalisme, ha arribat al seu nivell més alt. El Sars-CoV-2 sembla un virus creat des del balneari de Davos per fer-nos individus més aïllats, dins la bombolla familiar. Altament productius, però esclaus de la roda de l’economia.

Hi ha nombrosos impediments per trobar-nos aquestes festes. Sis o deu, grup bombolla o família, exigiran determinar on establim les fronteres. I sense petons ni abraçades! Per fer-ho aplicarem la màxima de la Thatcher: definir clarament la frontera de qui és dels nostres i qui són els altres. I aquella tieta que acollíem una vegada a l’any serà la primera que ja no hi comptarà. Iniciarà la llista dels eliminats. És la perversitat de la festa. Ens segregarem.

Si no volem que aquesta pandèmia generi trencaments difícils de suturar, cal posar-se a pensar-hi aviat. Si no, es poden crear ferides eternes. Segurament no tot tornarà a ser igual, però no podem perdre el valor fonamental de la festa que ens humanitza. Pensar vol dir dialogar amb la família posant totes les cartes sobre la taula. Pensar vol dir ser persones creatives. Pensar vol dir actuar en encesa espera mantenint el valor de les festes en aquestes situacions especials. Fins i tot, pensar vol dir tenir l’oportunitat de refer la festa perquè el seu valor sigui molt més intens.

Desgraciadament, tot això per a les persones que les puguin celebrar. Aquelles que esperaven el dinar de Nadal, aquell únic moment de festa, o les que ni dinar de Nadal o les que ja aquestes festes se’ls feia una muntanya, no arreglaran pas la seva situació. I és molta gent. Potser, si refem el valor de la festa en encesa espera, fins i tot elles puguin ser dels nostres, no un dia a l’any.