Un nou contracte social


Molts experts coincideixen que en l'economia actual tot va molt ràpid. Ens parlen de la digitalització, dels robots o de la intel·ligència artificial, però seguim tenint un dubte: tot va molt ràpidament en direcció a on?

La setmana passada en l'espai de formació d'Insercoop vam tenir la sort de poder compartir aquestes i altres reflexions amb la professora Elsa Santamaria. Em van quedar clars dos aspectes: per una banda allò que accelera la Covid-19 en realitat ja estava present i diguem-ne, se n'ha aprofitat. Ha funcionat com a marc narratiu que ha permès l'acceleració de canvis en la forma de treballar i en les relacions laborals.

Per tant, i aquesta és la segona qüestió, aquesta acceleració ens la podem prendre com una mena d'examen sobre la capacitat de les nostres proteccions socials de ser capaces de sostenir el model de societat al que ens estem adreçant. El problema per aquesta segona qüestió, per tant, no és només la pèrdua de feina, sinó la transformació del model de treball i de proteccions socials a ell vinculat. La pèrdua d'un model d'integració basat en el benestar social col·lectiu.

Però no siguem il·lusos. El model social que ha representat el treball assalariat durant molts anys ja fa temps que està en profunda crisi i no és capaç de contenir l'afany devorador del capitalisme de plataforma.

En tot cas, és possible que se'ns estigui presentant un fals dilema entre economia i salut perquè en realitat es tracta de la mateixa modalitat de pensament únic. Aquella en què s'interpreta la realitat social des d'una sola lògica. Si és la lògica econòmica, identifica democràcia amb mercat i redueix el ciutadà en un recurs humà. Si és la lògica sanitària, identifica individu amb cos i redueix al ciutadà en termes de malaltia. Potser la diferència no és tan gran perquè el que aquí compta és que en ambdós casos s'esborra la dimensió particular, allò que fa que les persones esdevinguem subjectes socials.

Cal fer evolucionar el model de proteccions socials vinculat al treball assalariat a un nou marc en què la vida prengui nou valor i no només des d'una lògica reduccionista vinculada a la feina. Pensem que abandonar l'element laboral com a únic signe d'identitat no significa perdre la identitat, en el seu lloc poden emergir altres formes de treball socialment útil i responsable, altres ocupacions que serveixin per construir un futur compartit. Potser no es tracta tant de plorar la pèrdua d'un model que ja fa anys que va deixar de ser capaç d'integrar àmplies capes de la societat i començar a pensar en un nou contracte social.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article