Història d’un desacord: habitatge i serveis socials

Fa ja uns anys que acudeixo a xerrades sobre pobresa i sensellarisme, sigui com a ponent o com a públic. Entre les persones convidades a xerrar o les persones que van de públic sempre hi ha representants d'ONG, treballadors del sector social i fins i tot representants de l'àrea social d'alguns ajuntaments o de l'administració. Però casualment —o potser no tan casualment— és gairebé impossible trobar a sectors dedicats a habitatge. Ni rastre d'arquitectes, urbanistes, geògrafs o experts en polítiques urbanístiques i d'habitatge. I perquè, si el sensellarisme té a veure precisament amb habitatge i part de la pobresa té a veure amb com es construeixen les ciutats? La pandèmia que estem vivint ara mateix és la prova definitiva de tot plegat.

La resposta és fàcil: les polítiques en matèria d'habitatge i urbanístiques es configuren des d'un punt de vista econòmic més que no pas social, amb intervencions de suport cap als particulars o les empreses amb poder adquisitiu dins del mercat immobiliari, i on les necessitats reals de moltes de les persones que habiten les ciutats queden desateses, creant segregació territorial, desigualtats a tots els nivells i deficiències en la qualitat de vida.

Per atendre aquestes desigualtats i aquestes deficiències ja tenim els serveis socials, on van a parar les persones desnonades, les que no poden pagar la factura de la llum o les que dediquen bona part dels ingressos a pagar lloguers desorbitats i després no tenen per atendre les necessitats escolars dels seus fills. Són només alguns exemples de la perversió del sistema.

Les polítiques d'habitatge donen per fet que determinades necessitats residencials de determinats sectors de la població no són el seu problema i es desentenen enviant-les cap a uns serveis socials cada cop més desbordats, amb menys recursos i incapaços de donar resposta a la manca d'habitatge o a les necessitats derivades de no poder pagar un lloguer o fer front a tot el que tingui a veure amb habitatge.

No és, per tant, una barbaritat afirmar que l'articulació entre els serveis socials i els d'habitatge i urbanisme és completament disfuncional i concorren d'una manera paral·lela tot i els esforços d'aproximació d'alguns sectors. Si bé és cert que comença a haver-hi una petita voluntat de convergència dels discursos, la realitat és que els punts de trobada son encara molt febles.

Alguns països comencen a entendre-ho i ens donen algunes pistes que, encara que no comportarien solucions globals ni per tothom, sí que ajudarien molt a dissenyar polítiques i ciutats on les persones més vulnerables no quedessin als marges. Treballar en la prevenció i actuar com més aviat millor evitant el deteriorament de les situacions de vulnerabilitat; incorporar la perspectiva de gènere (imprescindible) en el disseny i la posada en marxa d'actuacions conjuntes; enfocaments comunitaris on es construeix veïnat, plans personalitzats i flexibles; equitat en comptes d'igualtat i plans inclusius per a tothom, a més de sostenibles.

En resum: s'ha de treballar conjuntament per evitar crear subsistemes i xarxes residuals que siguin les úniques encarregades de recollir a totes aquelles persones que han caigut de les altres xarxes. Assumir que els serveis socials són el calaix de sastre de tots els sistemes que no funcionen és carregar-lo d'una pressió que simplement és inassumible tant a curt com a llarg termini. Cal avançar en la integració horitzontal intersectorial entre la política de serveis socials i la política d'habitatge i urbanisme.