Reivindico la sopa d’all

Fa dies que sentim que hem de “reinventar-nos”, crear nous projectes, iniciar una nova vida (per sobreviure en el vell sistema capitalista). I suposo que a la majoria de nosaltres ens arriba com una invitació, com un comentari per esperonar al personal en temps de crisi, de tancament de negocis, d'atur i de manca d'oportunitats. És clar que quan ho intenten fer els migrants que arriben en pasteres, això de reinventar-se i buscar una nova vida, no ens sembla tan admirable i sovint intentem ignorar-los, en comptes d'aprendre i enriquir-nos amb els seus processos...

Davant la incertesa, però, és difícil arriscar-se sense xarxa; només els molt valents, molt destres o molt sobrats de recursos s'atreveixen a córrer el temporal. I, aquí, faig un apunt: capejar el temporal vol dir posar l'embarcació proa al vent o amurada a ell fins que amaini el vent i el mar i es pugui tornar a governar a rumb sense riscos. Córrer el temporal és navegar aprofitant el vent de popa, amb la qual cosa l'embarcació agafa molta més velocitat. La majoria opta per capejar-lo: resistir i esperar que passi. De nou, és adient la metàfora amb les persones migrants que es llancen a la mar i no poden decidir ni això perquè, en el millor dels casos, floten en precari sobre pedaços de fusta o goma sense govern.

Per això és més necessària que mai la xarxa comunitària; no es tracta de crear projectes d'acció comunitària, ni de demanar fons europeus, sinó de pensar tot el que fem en termes comunitaris, ja sigui com a veïnes, com a treballadores, com a entitats, com a empreses o, sobretot, com a administracions públiques. Es tracta de mirar al voltant, d'escoltar i de pensar en comú:

  • On aconsegueixen ordinadors i connexió a internet els nens i nenes confinats que no en tenen a casa?
  • Com passen les hores i quin suport tenen les persones dependents i les que les cuiden?
  • Com pot ser que algunes persones hagin de pagar en un locutori uns diners que no tenen per aconseguir una cita amb l'administració pública per tramitar la prestació d'atur, l'ERTO o fer consultes que són vitals i urgents?
  • Què estem fent per acostar la cultura a tothom, de veritat? Som prou conscients que la cultura cura?
  • En comptes de repartir aliments per caritat, no podríem aprendre ja a compartir-los i no malbaratar-los?
  • Ens limitem a complir ordres o posem a prova els límits per donar resposta a les necessitats?

Segur que podem pensar molts altres exemples i trobar idees que no costen res i valen molt!

Com no es cansen de repetir els moviments ecofeministes, som éssers vulnerables, interdependents i ecodependents. I només superarem aquesta crisi si repensem què és essencial, quant hem de consumir i com volem viure en comunitat.

No cal fer veure que “inventem la sopa d'all”; cal tornar el lideratge a la ciutadania, a les polítiques i tècniques valentes que s'atreveixen a transformar escoltant, equivocant-se, rectificant. Cal reivindicar uns serveis públics amb organitzacions més obertes i més flexibles, que s'adaptin a les necessitats canviants i que atreguin professionals amb talent i vocació més enllà de l'estabilitat del lloc de treball. Cal recuperar el respecte per la natura i pels cossos dels i de les altres: tan natural, nutritiu i reconfortant com la sopa d'all.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article