El significat dels dies internacionals

El desembre és l'època de l'any amb més dies marcats: Nadal, Sant Esteve, la nit del 31 i, en menor mesura, quan encara vivíem temps d'alegria consumista, el pont de la Immaculada. Aquest 2020, però, els dies són boirosos per les restriccions de la pandèmia i pel cansament acumulat d'aquesta crisi social eterna. Tancarem el solstici d'hivern amb un caliu familiar força vigilat i trist. I el 3 de desembre? És el Dia Internacional de les Persones amb Diversitat Funcional o Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. És un dia desconegut, que potser no fa ni fred ni calor al comú dels mortals, però que, en temps de reflexió, és un motiu per pensar i actuar.

No entraré aquí en debats terminològics ni en discussions sobre el concepte de la discapacitat. M'interessa preguntar-me, en canvi, sobre el caràcter pertinent dels dies internacionals. Cal el Dia de la Dona? Cal el Dia de l'Infant? Cal el Dia Internacional per l'Abolició de l'Esclavitud o el Dia Internacional del No Ús de Plaguicides? Cal el Dia per la Commemoració i Dignificació de les Víctimes del Crim de Genocidi i per a la seva Prevenció? Etc. Etc. Etc. I tants i tants altres jorns reivindicatius que existeixen i que podríem afegir. Cal aquesta llista inacabable de dies internacionals?

La resposta és rotunda i redundant. Sí, sí i sí. Mil vegades sí. Per estrany que sembli, les dates ens ajuden o esperonen. Si més no durant la nit de Reis, el somriure i la màgia infantils se'ns encomanen. Si més no per Nadal, tots som ovelles entranyables del nostre corral casolà i ens entendrim per fer alguna acció positiva. Si més no l'1 de maig, en algun moment de la vida un crit obrer ens ha fet bullir la sang i ens ha recordat que tenim drets laborals. Una mica, molt o d'esquitllada, però per Sant Jordi ens sentim més catalans i per Sant Joan valorem més l'estiu a la fresca que tot just arrenca. Les dates assenyalades ens interpel·len o ens empenyen a millorar, sense que això signifiqui que la resta de l'any desatenguem —o de vegades sí!―, les nostres conviccions, obligacions, tradicions i éssers estimats.

Salvant les distàncies que hi ha entre la popularitat de les festes universals o locals i els dies internacionals més reivindicatius que, alguns, no coneix gairebé ningú, crec que tot és necessari. Si de manera encertada algú va instaurar el Dia Internacional dels Drets Humans és perquè, per desgràcia, al llarg dels altres 364 dies d'un any (i més i tot) els abusos o crims continuen fent estralls arreu. Per això, i perquè són infinites les raons per clamar dignitat i justícia, té valor el Dia Internacional de les Persones amb Diversitat Funcional. Els dies internacionals són la veu de la consciència que ens xiuxiueja a cau d'orella. Són l'estímul per aixecar la bandera del respecte, de la igualtat i dels valors més nobles. Per fer-ho amb sinceritat, sense tuteles ni paternalismes.

Els atzars de la vida o de la recerca universitària, les inquietuds personals, i altres coses que no explicaré, han fet que m'interessi la llengua i la cultura de les persones sordes. Coincidint amb el Dia de les Persones amb Discapacitat, la Universitat de Vic i l'Agrupació de Sords de Vic i Comarca han organitzat, un any més, el 3 de desembre, una taula rodona sobre educació i comunicació. No és una taula de discapacitat, però benvinguda sigui l'excusa per debatre sobre com podem construir una societat més inclusiva per a tots i totes, sense que cap infant en quedi exclòs ni privat de llenguatge. El testimoni i l'expertesa dels ponents Alícia Sort, Esperanza Morales i Rubén Nogueira piquen amb força al cor de tots.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article