El treball familiar: més enllà de la mera assistència

Jean Jacques Rousseau ja ens alertava en el seu llibre ‘Discurso sobre el origen de la desigualdad entre los hombres’, escrit l'any 1754, que les penúries i els mals originats per les desigualtats socials se sustenten en l'estat de la sociabilitat, o dit d'una altra manera: en la interacció de les “diferències”. Gairebé tres-cents anys després, la divisió sexual del treball segueix latent en una societat de llegat patriarcal i capitalista. Uns valors assentats en un imaginari col·lectiu que discrimina per raons de gènere, classe social o ètnia, és a dir, la triple discriminació de la qual ens parla Sònia Parella en el seu llibre ‘Mujer, inmigrante y trabajadora: la triple discriminación’. Compartint reflexió amb la sociòloga Margaret Maruani, les desigualtats poden ser tant obstinades com rebels. 

La figura del/la treballador/a familiar emergeix l'any 1980 amb la creació del Servei d'Atenció a Domicili (SAD) a Catalunya. L'objectiu és atendre les necessitats de la tercera edat, possibilitant així la continuïtat i permanència en el mateix domicili. Amb els anys, el servei s'estén a altres sectors de la població a partir dels quals, actualment, s'articulen funcions de caràcter preventiu, socialitzador, educatiu i assistencial. Un conglomerat d'accions que, exercides des d'un rol de mediació social, van més enllà de la mera assistència.

La realitat, però –tal com verifica l'article d'investigació del grup AFIN, de Mireia Roca– constata que el treball familiar forma part del grup d'ocupacions “altament feminitzades”. Malauradament, una perspectiva d'heretatge neoliberal i franquista aferrat en disciplinar les dones com a bones mares i cuidadores. No podem obviar que l'essència de subordinació i invisibilitat de moltes dones en l'àmbit laboral segueix persistint, i que la divisió sexual en el treball és una realitat de la qual, les treballadores familiars, no n'estan exemptes. A més a més, cal subratllar el greuge que ha suposat la privatització del servei del SAD –dinàmica imperant en els darrers anys per part de moltes administracions– repercutint en les seves condicions laborals, amb reduccions de jornada, contractes per hores, requeriment de disponibilitat permanent... I un seguit de conseqüències que precaritzen la seva situació laboral, així com la dels mateixos beneficiaris que han passat de ser usuaris, a ser clients.

Tot plegat, un despropòsit que ratifica una vegada més l'empremta de les segregacions horitzontals, aquelles tradicions estereotipades de gènere que infravaloren el seu treball, i conseqüentment, el seu sou. Les tasques de les treballadores familiars van més enllà d'assistencialismes arcaics, perquè en tant que “assisteixen” estan donant suport, acompanyant, empatitzant, ajudant, confiant, socialitzant, educant, pautant, prevenint, i un llarg etcètera d'accions que mereixen ser reconegudes. No, les treballadores familiars no són “dones” que “cuiden” les famílies, i menys encara executores de control d'aquestes. Les treballadores familiars són professionals que realitzen tasques sociosanitàries i socioeducatives acompanyant les persones en uns processos complexes amb situacions de vulnerabilitat. Tractar amb l'alzheimer, depressions, infància en risc, violència de gènere, exclusió social... suposen accions que estan a l'altura de qualsevol tècnic/a de l'àmbit social, malgrat que la manca de requeriments formatius no els atorgui la distinció.

És més, el treball familiar comporta “sortir de la zona de confort” per entrar en terra aliena, en aquell espai íntim dels altres, en les seves vides, en el seu sentir. Un espai forjat des del vincle i la confiança mútua, ingredients indispensables en qualsevol acció que té per únic objectiu el benestar de la persona. No, les treballadores familiars no són “dones” que “cuiden” les famílies.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Antoniu LLort Suárez Riudecols
1.
Molt d'acord amb l'article de l'Esther. És molt important adonar-nos que la salut col·lectiva es forja amb les relacions socials i amb el treball de proximitat. La salut tal com l'entenem avui, generalment, és concebuda tal com ho fa el model "biomèdic", és a dir, fixant-nos només en el fet "biològic" i sobretot en la malaltia. Cal sumar avenç "científic" amb el reconeixement de les feines que són invisiblement indispensables, sobretot aquelles que trepitgen dia a dia la realitat de l'àmbit social.
  • 1
  • 0

Comenta aquest article