La bretxa digital

T’imagines que aquesta pandèmia hagués arribat l’any 1988? Sense internet? Sense telèfons mòbils? Sense Videoconferències? Gràcies a les tecnologies digitals hem pogut mantenir l’essencial contacte social que tant necessitem per sentir-nos emocionalment estables. Hem pogut teletreballar, hem pogut fer videoconferències, hem pogut assistir a congressos virtuals, hem pogut anar als museus, i tot sense moure’ns de casa i sense treure’ns la part de sota del pijama. Però ho hem pogut fer tots? Aquestes tecnologies que d’alguna manera han salvaguardat una de les principals característiques de la nostra condició com a humans, la socialització, estan a l’abast de tothom?

Per desgràcia, no. En Genis Roca publicava un tuit l’altre dia amb una dada esfereïdora: el 66% de les famílies que cobren menys de 900 euros mensuals no tenen internet a casa. Però no és només una qüestió de diners. Les persones amb problemes de salut mental i les persones amb discapacitat intel·lectual també pateixen aquest tipus de bretxa. I també les persones grans o col·lectius d’immigrants. La bretxa digital és un problema social transversal i és el principal repte que hem d’afrontar si volem aconseguir una societat igualitària.

Però no només és una qüestió d’igualtat social, també és una qüestió de democràcia. Per què, encara avui, els principals processos electorals, a tot el món, fins i tot en el país que va inventar i desenvolupar internet, el país de Silicon Valley, encara no és possible fer unes eleccions plenament digitals? Per què? Bàsicament, i més enllà dels temes de seguretat, que estic segur que tenen solució, és per la bretxa digital.

Recentment la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya ha impulsat l’eina digital Cercles.coop per tal de cobrir una de les principals necessitats que les cooperatives hem patit per culpa d’aquesta pandèmia: el fet que les persones sòcies puguin trobar-se en assemblea i mantenir la sobirania cooperativista de les seves entitats. Però encara estem molt lluny d’aconseguir que l’espai virtual pugui oferir el que ens oferirien abans de la pandèmia els espais col·lectius de trobada: les reunions, les comissions, els debats, les converses a la màquina de cafè fins i tot que tan important són tant en cooperatives com en qualsevol entitat de funcionament democràtic. I per altra banda també hem d’admetre que moltes persones sòcies de cooperatives no tenen els recursos necessaris per poder participar en igualtat de condicions i que en alguns casos cal fer un esforç molt gran per poder dotar d’eines a totes a aquest grup de persones.

Per tant, ens cal que com a societat posem fil a l’agulla per revertir aquesta situació. Fins que totes i cadascuna de les persones de la nostra societat no tinguin internet a casa com a subministrament essencial i no tinguin prou competències digitals per fer ús de les eines TIC, no serem una societat igualitària ni podrem optar a una autèntica democràcia digital. Les eines hi són, la tecnologia existeix i només cal que siguem capaços de fer-la arribar a tothom en igualtat de condicions. Si ho aconseguim crec que la democràcia participativa pot fer un salt important gràcies a les noves tecnologies, es podria fomentar molt més la implicació de totes les persones en les decisions importants, agilitzaria de forma important processos de decisió que ara requereixen unes infraestructures i una logística molt cara i feixuga. Tenim una oportunitat única i econòmica amb les tecnologies digitals de fer avançar de forma significativa la democràcia a tot el món: només cal garantir que arribin a tothom.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article